Em posa malalt llegir que Kamala Harris és "la primera dona i la primera persona de raça no blanca" que accedirà a la vicepresidència dels Estats Units. A diferència del que succeeix amb els gossos o els cavalls, els éssers humans, siguem de color xocolata amb llet, groc Simpsons o blanc nuclear, pertanyem a una única "raça", a una única espècie, la de l'homo sapiens sapiens. Almenys així és des de l'extinció -o absorció- dels neandertals. El nostre genotip -el material genètic- és invariable, no així el fenotip -els trets externs, el color de la pell- que depenen de l'ambient i canvien. Succeeix, emperò, que no només hi ha "racistes" -gent que ha fet de la diferència d'aspecte físic, o ètnia, o cultura, o religió, la base d'una ideologia que discrimina i estigmatitza l'altre, gairebé sempre el de "raça no blanca" com a "inferior". També hi ha qui reivindica la "raça" com a marcador i aglutinant grupal, identitari, cultural; i, políticament, com a sinònim de condició a alliberar de l'opressió dels "blancs" o del racisme sistèmic d'Estat -com molts afroamericans als EUA i, a Europa, per exemple, a França, els descendents d'emigrants africans o asiàtics. És aquí on, davant l'orgull "blanc" sorgeix l'orgull "negre", o "indi", o "mestís", i, generalment, sempre acaben perdent els mateixos.

El cas és que Kamala Harris és bastant més que "la primera dona i la primera persona de raça no blanca" que serà vicepresidenta dels Estats Units. Nascuda a Oakland (Califòrnia), de pare d'orígens jamaicans i professor emèrit d'Economia a Stanford, i mare natural del sud de l'Índia, biòloga i investigadora en el càncer de mama, es va educar a la universitat de Berkeley, com els seus pares, que hi van estudiar becats i van militar en el moviment pels drets civils, a principis dels anys seixanta. Amb 40 anys, Kamala va ser nomenada fiscal de San Francisco, sent "la primera dona i la primera persona de raça no blanca" en exercir el càrrec i, després de Califòrnia. Són els seus mèrits o el seu color de pell els que han elevat Harris en el més que avariat ascensor social nord-americà? Que s'identifiqui Harris pel seu color de pell indeterminat, és a dir, "no blanc", la qual cosa encara resulta més humiliant, abans que per les seves capacitats, indica tot el que queda per fer en el camí de la igualtat efectiva al "país dels homes lliures" –(de les dones no?)- Per això, és sens dubte una llum d'esperança per a totes les "races" del món, les oprimides i les que s'haurien de redimir de la seva condició d'opressores,  la victòria del tàndem demòcrata en el plebiscit sobre el Gran Mentider: tant la victòria de Joe Biden, de qui només tangencialment es destaca la dada que és el segon president catòlic després de Kennedy, com la de Harris.

Trump, quinta essència del bocamoll de l'era Twitter, paradigma del feixisme banal amb gorra de comandant en cap, ha obert el camí: si Biden i Harris fracassen, el que vindrà després serà el pitjor que hàgim conegut

A partir d'aquí, en la nova era, tot són incògnites. Però, vist el que hi ha, pot ser que Biden -i Harris- siguin l'última oportunitat per regenerar la democràcia a Amèrica, parafrasejant el títol del clàssic de Tocqueville, amb tot el que això suposa per a un món on s'estén una nova classe de totalitarisme del qual Trump ha estat herald i referent. Desallotjar Trump de la Casa Blanca era díficil, molt difícil; però més encara ho és desactivar el trumpisme sociològic, aquesta meitat "lletja" dels Estats Units. Aquests 70 milions de persones, derrotats a les urnes (com a la vida) incapaces de veure en Harris res més que "la primera dona i la primera persona de raça no blanca"... que pot convertir-se en presidenta el 2024. Davant hi ha aquests altres 75 milions que han salvat els mobles d'un sistema que construeix murs contra molts d'ells, amb o sense Trump al Despatx Oval, com els llatins, decisius en la victòria demòcrata.

Ho anomenen polarització extrema però és molt més i em temo que el tòpic arquetip del "moderat" amb qui la premsa d'aquí presenta Biden per oposició al "radical" Trump serveix més aviat de poca cosa per entendre el que succeeix. El sistema bipolar, americans i russos, que va constituir l'ordre mundial entre 1945 i 1989 i que va ser dinamitat per l'empenta dels fluxos econòmics i tecnològics de la globalització, ara es reprodueix interiorment en les societats, no només a la nord-americana, en la forma d'una nova Guerra Freda. Una guerra de "races", de colors, de gèneres, d'identitats i fins i tot de rols mutants, grupals i individuals. El demos -la comunitat política que van inventar els grecs- s'atomitza i genera polaritats i fractures a escala global. Després de l'esperança Obama va venir el malson Trump. Trump, quinta essència del bocamoll de l'era Twitter, paradigma del feixisme banal amb gorra de comandant en cap, ha obert el camí: si Biden i Harris fracassen el que vindrà després serà el pitjor que hàgim conegut.