Joseph Robinette Biden Jr., demòcrata vella guàrdia de 77 anys, polític professional, fill d’una família de classe mitja-baixa d’una ciutat industrial i minera de Pennsilvània, catòlic, exvicepresident d’Obama, ha arrabassat la presidència dels Estats Units a Donald John Trump, republicà de conveniència, de 70 anys, polític amateur, fill d’un multimilionari especulador immobiliari de Nova York, protestant, que deixa una política més polaritzada que mai, enmig d’una pandèmia mal controlada i una situació econòmica vulnerable. Trump —que ha dit desenes de cops que no podia pair ser derrotat per this guy, “aquest paio”— serà el desé president de la història de només un mandat. Biden, amb Pennsilvània, suma 273 vots electorals, tres més dels necessaris. Ha arrabassat la presidència a Trump al mateix estat on Trump la va guanyar el 2016 a Hillary Clinton. Justícia poètica.

Quan l’agència Associated Press, a dos quarts de sis de la tarde d'aquest dissabte, ha atribuït a Biden els 20 vots electorals de Pennsilvània encara no havia acabat el compte a quatre estats més: Geòrgia (16 vots electorals), Arizona (11), Nevada (6) i Alaska (3). Era igual. En aquell moment, el republicà perdia també el vot popular: 74,5 milions de vots sumava Biden, quatre milions més que Trump. Biden ha guanyat Pennsilvània per mig punt, poc més de 30.000 vots, guanyats als antics districtes industrials de l'Est de l'estat, on els demòcrates feien avantatges de fins el 50% no fa ni 20 anys.

Biden, un demòcrata clàssic

Biden és un polític del segle XX, un demòcrata clàssic de barri i sindicat. S’havia presentat a les primàries demòcrates a la presidència el 1988 i el 2008, sense èxit. Ha guanyat a l’antiga. Catenaccio i al contraatac, ha capgirat Wisconsin, Michigan, Pennsilvània, els estats del Rust Belt, el Cinturó de l’Òxid, la "muralla blava", el color dels demòcrates, que Hillary Clinton va perdre al 2016. Inclús Nevada l'ha mantingut a la clàssica: gràcies a la màquina electoral bastida sobre la feina de base dels sindicats dels treballadors del joc i els hotels de Las Vegas, Tahoe, etcètera.

A Trump l’han mort els mateixos que el van encimbellar: els treballadors blancs de classe mitja-baixa que havien desertat del partit demòcrata. L’han retribuït per allò que els va prometre i no ha donat: revertir la crisi de l’acer, el carbó i les manufactures i la deslocalització; substituir la reforma de la seguretat social d’Obama; aturar la immigració i protegir-los de l’epidèmia dels opiacis. Pitjor, els ha deixat desprotegits davant la covid-19. Al 2016 va guanyar aquests estats per poc més o menys d’un punt percentual. Va ser un miracle, com les seves promeses. Al 2020 ha perdut igual. Ha perdut com va perdre Hillary. Qui amb l'espasa mata, amb l'espasa mor.

El president electe ha promés que serà un uniter, no un divider. Té molta feina per endavant. Haurà de guarir les ferides que dessagnen la societat americana de fa anys i que Trump ha sabut exacerbar al seu favor amb tanta irresponsabilitat com mala sang. Avui, als Estats Units, portar mascareta o els lavabos públics són camp de batalla entre ideologies i creences, sexes i races. Les fronteres, sempre símbol i senyal d’un país fet de migrants, ja no són porta, són tanca.

Les ferides d'Amèrica

Aquestes ferides les haurà de començar a tancar la parella Joe Biden i Kamala Harris. Les divisions no tenen a veure només amb ser republicà o demòcrata, més o menys conservador, liberal o progre. Ara és l’u per cent contra el 99 per cent. L’esquerda entre el món rural i l’urbà, entre els centres i els suburbis metropolitans. Els blancs que sospiten de la resta de minories que sospiten dels blancs. Els universitaris i els que es van quedar a secundària. Els que disposen d’assegurança mèdica contra els que no. Els que dubten del canvi climàtic i els que l’accepten. Els que viuen de les pensions al suburbis industrials desertificats per la deslocalització i els que treballen a la indústria tecnològica a Silicon Valley, en recerca mèdica a Boston i Pittsburgh o al turisme a Florida.

Trump ha estat un polític perfecte per explotar aquestes vulnerabilitats, que ha sabut atribuir a l’enemic exterior: els estrangers presents (els immigrants llatins), els absents (xinesos, musulmans…) i els enemics locals (politicastres de Washington, empreses que deslocalitzen, els periodistes, l’establishment pijoprogre…). El novembre del 2016, la part més fràgil de la vella coalició demòcrata va travessar la línia. El van votar. Trump es va emportar posats Wisconsin, Michigan, Pensilvània. Aquesta setmana ha perdut allí mateix.

Cap d’aquelles decadències ha desaparegut aquests últims quatre anys —al contrari— però aquells als qui Trump havia promés un futur com a exdemòcrates han tornat a cobrar-se la factura i l’han fet fora de la presidència. Trump no ha fet res de res per complir les dues promeses més engrescadores per aquest públic: el mur a la frontera Sud i substituir la llei de la Seguretat Social d’Obama. Si els han d’enganyar, que siguin els seus, s’han dit. Ells li van donar la Casa Blanca, ells l’han fet fora.