Després de la seva participació recent en partits quasi intranscendents de la selecció espanyola, el jugador Lamine Yamal està lesionat i no ha pogut jugar ni el darrer partit de lliga (contra el València) ni el primer partit de Champions (contra el Newcastle) i sembla que, en ple procés de recuperació, no jugarà els pròxims partits. Tal com va denunciar l’entrenador del Barça, la gestió del jugador per part de la selecció espanyola no va ser l’adequada: “Va marxar amb dolor i no va entrenar. Li van donar analgèsics per jugar”. Es veu que el crac blaugrana ja arrossegava molèsties de feia dies, i malgrat tot se’l va fer jugar.
Aquest és un dels episodis habituals que es produeixen en el món de l’esport quan els interessos de club xoquen amb interessos nacionals. Destriem breument el problema que hi ha plantejat. El primer que cal tenir en compte en aquest debat és, qui és el propietari del jugador? Per ser més precisos, qui li ha comprat els drets del joc que és capaç de desenvolupar? En aquest cas, la propietat dels drets de Lamine Yamal és del FC Barcelona, el club que nodreix bona part dels jugadors de la selecció espanyola, a diferència del Real Madrid, on la major part dels jugadors són d’altres nacionalitats.
Amb els contractes professionals en què s’empara la relació entre club i jugador, el Barça té els drets d’ús i de propietat del jugador durant el període que s’hagi pactat. D’ús, vol dir que el jugador fa el que li diu el club en matèria de preparació física, alimentació, horaris, entrenaments, règim disciplinari ... la qual cosa es tradueix, al final de tot, en jugar partits de competició, que és on es mostra el seu rendiment.
Tenir un jugador valuós requereix, en primer lloc, inversió per part del club, sigui en la contractació inicial, sigui a través de la cerca de talent entre milers de candidats, sigui en formació com a jugador des de petit, en la cura de la seva musculatura, etc. Un cop el jugador juga, és a dir, és productiu futbolísticament, el club li paga el sou i les primes que s’hagin pactat. No és l’únic cost, perquè també li costa la part alíquota de, per exemple, l’amortització d’instal·lacions, les assegurances mèdiques, el cost de l’entrenador i el seu equip tècnic, com també de petiteses com una part del consum d’aigua i electricitat quan es juga un partit. En el cas que el jugador volgués fitxar per un altre equip mentre és vigent el contracte amb el seu club, caldria rescindir aquest contracte amb les xifres que s’haguessin estipulat. Només cal recordar l’ingrés multimilionari de la venda dels drets sobre Neymar quan se'n va anar a jugar al París Saint-Germain.
Som davant d’una gestió desigual del risc d’un actiu, en funció de si n’ets propietari (Barça) o si només n’ets usuari sense ser-ne propietari (selecció)
Com a actiu que és del Barça, si Lamine Yamal (o qualsevol altre jugador) es lesiona jugant amb el seu equip, qui assumeix el cost de la baixa és el propietari, de la mateixa manera que si a una empresa se li espatlla una màquina d’alt rendiment, la perjudicada és l’empresa. La cura i la recuperació del jugador té el cost econòmic, però sobretot té el cost esportiu que representa no disposar en el terreny de joc d’un jugador que marca diferències respecte a la resta. Quan Lamine Yamal o Pedri juguen amb la selecció es desgasten físicament i sobrecarreguen el seu físic perquè juguen més temps del que jugarien amb el seu equip i això els pot fer reduir el seu rendiment. Però el més greu és que es lesionin, perquè llavors el club propietari del jugador és qui assumeix el cost que representa que no puguin jugar. El cost més important no és haver-li de pagar el sou, sinó no poder disposar d'un jugador important per competir (a la Lliga o a la Champions), amb eventuals eliminacions i les corresponents pèrdues que això genera. I quin és el cost que assumeix la selecció fent jugar Lamine Yamal encara que estigui mig lesionat i acabi lesionat del tot? Doncs una misèria. El jugador ja li ve format, paga despeses i primes pels partits que juga, i si es lesiona l’envia cap a casa. Mentrestant, en el terreny dels beneficis, la selecció guanya opcions de títols, prestigi, més ingressos en els mitjans de comunicació i, eventualment, títols, classificacions...
Per tant, som davant d’una gestió desigual del risc d’un actiu, en funció de si n’ets propietari (Barça) o si només n’ets usuari sense ser-ne propietari (selecció). El propietari té cura del seu actiu per a assegurar-ne el rendiment al llarg de la temporada i del temps en què té contractat el jugador; l’usuari pensa en el rendiment que en pot treure del jugador en els partits que té programats a curt termini.
Amb tot això, hi ha una part de l’equació que no hem considerat, que és la decisió del mateix jugador. Ell és qui millor coneix si està o no en plenes condicions per jugar un partit, de manera que la seva opinió al respecte també compta davant del seleccionador. I en aquest punt ja entra en joc la voluntat del jugador, i aquí ja ens situaríem en el terreny personal. Pot prevaldre el desig de projectar-se, de tenir èxit, de fer més mèrits per a guanyar una Pilota d’Or, per guanyar títols de selecció, per augmentar la seva cotització en el mercat, etcètera.
Tot plegat, un equilibri difícil d’interessos personals i d’interessos d’algú que fa servir un actiu d’altri sense assumir-ne el risc. I un perdedor clar: el club propietari, que assumeix la major part del cost de no fer un ús adequat d’un actiu que, en teoria, li pertany.