L'altre dia la Inés Arrimadas va aturar una entrevista de RAC1 amb gran solemnitat i quan tots ens pensàvem que anava a dir alguna cosa, va acusar els guionistes de Minoria Absoluta i de Polònia de fabricar gags masclistes sobre ella. Segons la cap de l'oposició, insinuar que una líder política és un titella o que té poca cosa a oferir més enllà de la seva imatge física és masclista per defecte. A mi no em va sorprendre el numeret d'Arrimadas. Fa temps que vinc dient que el feminisme és la nova ideologia de la colonització espanyola, igual que en el seu temps ho va ser el cosmopolitisme i anys enrere ho va ser el comunisme.

Tot sistema de colonització que no utilitzi només la força física necessita recórrer a l'estigmatització de l'experiència i al xantatge emocional per aguantar-se. És fàcil saber que Alemanya és un país colonitzat pels americans perquè els alemanys encara avui són incapaços de bastir un discurs propi sobre la Primera Guerra Mundial i el nazisme que vagi més enllà del remordiment i de la culpa. Jo sé que el meu país està ocupat perquè encara avui no puc parlar de la meva educació i de la història de la meva família sense generar escàndols i malentesos. Espanya, igual que bona part de l'Europa occidental, s'aguanta sobre un discurs bonista perquè els seus ciutadans no són prou forts per responsabilitzar-se el seu passat i pensar per ells mateixos. No fa gaire vaig publicar en aquest diari un retrat de l'Ada Colau que va escandalitzar molts podemites. En l'últim paràgraf comparava l'alcaldessa amb Jordi Pujol. Feia notar amb certa ironia que, potser per emmascarar la seva sofisticació i la seva voluntat de poder, Colau de vegades va mal vestida i que fins i tot utilitza sostenidors de roba d'aquells que deixen transparentar els mugrons, i que això fa lleig en les rodes de premsa. Ara veig que la revista Vanity Fair publica un retrat seu en portada. La imatge està tan retocada que sembla que li hagin tret deu quilos de sobre. Als anuncis de l'Ajuntament, la cara de Colau també apareix passada pel Photoshop, però no té l'aire angelical que busca la publicitat, sinó que sembla Michael Jackson. Si la imatge comunica malament, per què no hauríem de parlar-ne? Jo no vaig entendre com m'havia de relacionar amb les dones fins que no em vaig adonar que tot el que m'havien ensenyat a l'escola i als diaris sobre la igualtat era una farsa. És veritat que la ciència ha alliberat la dona de l'obligació de tenir fills i que això dóna molt marge a la humanitat per experimentar. Però també és veritat que una manera de convertir la població en un ramat és despolaritzar la relació entre els homes i les dones. Buidar l'individu dels seus atributs essencials i acostumar-lo a relacionar-se amb el món a través de banalitats i de discursos abstractes és el camí més curt per aïllar-lo socialment i convertir-lo en un esclau infantil, obedient i mediocre.

El problema del feminisme, com el del catalanisme, i el de totes les ideologies que sobreprotegeixen un col·lectiu és que folkloritzen el pensament i s'omplen de barruts que utilitzen el dolor dels altres per als seus interessos

Sense amor no hi ha llibertat. Un articulista molt castís ho explicava ahir en una columna dedicada a la poesia de les figues i els tomàquets. Deia l'home que, des que es va divorciar, només troba "pubis rasurats" i "pits de silicona", i que comença a enyorar els sexes peluts més que els tomàquets d'antany. A mi, la silicona i els pubis rasurats em semblen bé, tot i que trobo a faltar el sabor autèntic del tomàquets del Masnou, quan encara no existien les cambres frigorífiques. Mentre serveixin per jugar i no em privin d'estimar les persones i les coses tal com són, que cadascú afegeixi els complements que vulgui a la seva imatge corporal. Ara, si una política andalusa em vol donar lliçons d'antifranquisme i de política lingüística i no sap qui és Carles Rahola, és probable que només vegi el seu escot.

El problema del feminisme, com el del catalanisme, i el de totes les ideologies que sobreprotegeixen un col·lectiu és que folkloritzen el pensament i donen aire als barruts que utilitzen el dolor dels altres per als seus interessos. Només cal veure què va passar amb els insults que va rebre l'Anna Gabriel aquest Nadal. A la Gabriel no la van insultar perquè sigui dona, sinó perquè es va passar pel folre el discurs paternalista i políticament correcte de la nació en perill, salvada per un messies, que durant anys va vendre el pujolisme. Arran dels fets, un diari de Barcelona va publicar un reportatge sobre la suposada dificultat de ser dona i dedicar-se a la política. Era interessant de veure quines dirigents hi sortien entrevistades, i quins partits representaven. Ho trobarien estrany si els digués que no hi apareixia el nom de cap política de la CUP –ni prima ni grassa, ni peluda ni depilada?–.