Hi ha un consens prou generalitzat que finalitzem un mes, el gener de 2026, que ha estat desastrós a tots els nivells. Centrant-nos en la dimensió internacional, aquesta realitat nefasta té molt a veure, si bé no exclusivament, amb les polítiques —tant agressives com erràtiques— de Donald Trump. Un president, el dels Estats Units, que acaba de complir el primer any del seu segon mandat, quelcom del qual se’n desprèn automàticament que encara n’hi queden tres més; i això només pot generar calfreds per la incertesa que en resulta, així com per la promesa d’una inestabilitat i volatilitat que es fa difícil de digerir i encara més de gestionar.

Ens vam despertar —el primer dia de l’any— amb l’impacte de l’incendi, amb quaranta morts, al resort alpí de Crans-Montana, mentre en paral·lel les protestes contra el règim dels Aiatol·làs a l’Iran creixien i conseqüentment també ho feia la repressió de l’esmentat règim.

Però el xoc global es va donar el dia 3, amb l’atac militar a Veneçuela, per part de l’exèrcit i forces especials dels EUA, amb el consegüent segrest i trasllat a Nova York de Nicolás Maduro. Una intervenció d’unes hores, segurament de minuts, que comportà una sacsejada global immensa que de fet avui –tot i que sembla que molts ja ho hagin oblidat– encara es fa difícil d’entendre, no tant per l’operació militar en si, com per les conseqüències i la manca de reacció de les parts més afectades. Començant per la del mateix règim veneçolà, que fa com aquell que mira cap a una altra banda, amb l’esperança de poder sobreviure i mantenir així les prebendes i els beneficis del control del poder; o dels suposats aliats del país com Rússia o la mateixa Xina, quan aquesta darrera, hores abans de l’atac contra Maduro, acabava de confirmar una “aliança de ferro” en una reunió amb un alt enviat de Xi Jinping al Palau de Miraflores, seu de la presidència veneçolana.

I permeteu-me que en aquest punt faci una petita reflexió sobre el rol de l’atzar en l’esdevenir del món i dels pobles. Com a Sarajevo, el juny de 1914, on fou un error del xofer que conduïa l’Arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el que va fer possible l’atemptat de Gavrilo Princip, que desencadenà la Primera Guerra Mundial, amb la consegüent massacre i posterior dissolució de quatre grans imperis i la reordenació completa de l’ordre mundial; en un grau menor, el passat 3 de gener fou la inhabilitat de Maduro per tancar correctament la porta de seguretat de la “cambra blindada” annexa a la seva habitació, la que va permetre que els components de la Delta Force el poguessin capturar amb relativa facilitat. I, i això és important, sense cap baixa nord-americana —en contrast amb la mort de desenes de membres de la guàrdia pretoriana cubana de Maduro— quelcom que hauria canviat completament el context actual.

Poc després, el dia 6, s’inicien els xocs entre forces del govern sirià i de l’autonomia kurda del país, que en poques setmanes han comportat la pèrdua del 80 % del territori que els kurds controlaven dins del territori sirià; quelcom que ha reforçat notablement el nou règim d’Ahmed al-Shaara, exmembre d’Al-Qaeda que curiosament ara manté bones relacions amb la Casa Blanca, mentre els kurds pateixen les conseqüències de l’abandonament dels EUA, dels mateixos que durant dècades els havien donat suport tan polític com militar.

Groenlàndia i Davos marquen un abans i un després en com Europa, i també altres països, confronten Trump. Finalment Europa opta per apujar el to i demostrar desafiament

Continua avançant el mes, les protestes a l’Iran s’intensifiquen, Trump els dona suport tot suggerint un possible atac nord-americà al país, i es comencen a conèixer les primeres xifres de morts resultants de la duríssima repressió per part de les autoritats de Teheran.

En el front Àrtic és el 8 de gener quan salten totes les alarmes, arran de les declaracions del president Trump al New York Times, on es planteja que potser haurà “d’escollir entre mantenir l’OTAN o confiscar Groenlàndia” i es despatxa amb un “jo no necessito el dret internacional”; agreujant la situació posteriorment amb unes noves declaracions on insinua que ja no se sent “obligat a pensar només en la pau” pel fet de no haver rebut el Premi Nobel de la Pau. Nova sacsejada global, amb un impacte particular a Europa, que desencadena una activitat diplomàtica i militar frenètica, en la qual tradicionals aliats dels EUA com la mateixa Dinamarca –cal tenir en compte que, per exemple, 44 soldats danesos van morir durant la seva participació en la coalició internacional dirigida pels EUA a l’Afganistan– arribaran a parlar obertament d’un possible enfrontament militar directe, de manera que s’acabarà fins i tot activant l’Operació Resistència Àrtica, amb el desplegament de tropes combinades europees en territori groenlandès.

Una crisi que dura setmanes, però que es resol –amb un punt de sorpresa– el 21 de gener, en l’esperat —i temut— discurs de Trump al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, a Suïssa. A Davos, en contra del que tothom s’esperava, veiem un Trump diferent, amb un to molt més rebaixat, en absolut contrast amb el seu discurs per videoconferència de l’any anterior, amb un canvi sobtat de guió i de direcció, fent marxa enrere, congelant una possible annexió, i acceptant —ni que sigui temporalment— un plantejament d’ampliació de la seva presència militar a l’illa que, d’altra banda, hauria pogut dur a terme pràcticament igual simplement respectant el marc legal vigent.

Groenlàndia i Davos marquen un abans i un després en com Europa, i també altres països —només cal rellegir l’impactant discurs que hi va fer el primer ministre canadenc Mark Carney– confronten Trump. Davant l’evidència que la doctrina de la “paciència estratègica” que havia desenvolupat Ucraïna després de la “visita trampa” de Zelenski a la Casa Blanca —i que d’altres països i líders havien adoptat— ja no dona resultats, finalment Europa opta per apujar el to i demostrar desafiament no sols en les paraules (i en unes ulleres de sol), sinó també en els fets. A això s’hi suma una creixent oposició interna, també dins del partit republicà, i unes enquestes que mostraven un rebuig aclaparador per part dels estatunidencs a les aventures àrtiques de l’administració Trump. I davant d’aquesta oposició robusta, tant externa com interna, on no sols hi ha paraules sinó que també hi ha fets, Trump canvia completament de direcció, com ha fet tantes altres vegades quan el que li semblava una victòria relativament fàcil se li complica.

Fins i tot Trump té límits, per tant, se’l pot confrontar. Quelcom a tenir en compte pels tres llargs, i segurament complexes, anys que ens esperen del seu mandat

Una situació diferent, però semblant en la forma de funcionar de Trump, és la que s’està donant a Minnesota. Des de fa setmanes aquest estat, i en particular la seva ciutat principal –que no és capital– Minneapolis, ha sofert una campanya d’extrema virulència per part dels cossos policials federals encarregats de la lluita contra la migració il·legal. En aquesta campanya, que a molts els ha recordat tristament l’Alemanya dels anys 30 del segle passat, hi ha tingut un paper especial l’ara ja infame ICE –el cos policial encarregat del control d’immigració i duanes–, amb tota mena d’actuacions arbitràries, desproporcionades, terroritzant la població local i amb el trist resultat de dos ciutadans nord-americans morts per trets de membres d’aquest cos, fruit de les seves extralimitacions constants.

Doncs bé, durant setmanes Trump, i el seu entorn, ha defensat les actuacions de la seva administració en aquest estat tradicionalment demòcrata. Tot i la creixent alarma social resultat del cada cop més evident descontrol i desproporció de l’actuació de l’ICE, Trump continuava donant-hi suport i atacant agressivament tots aquells, també els del seu propi partit, que ho qüestionaven, fins i tot després de la primera mort la de Renee Nicole Good. Arran, però, del segon mort, Alex Pretti, la indignació esclata, de manera creixent també al partit republicà i –atenció– per part dels lobbies de les armes, entre ells l’omnipotent Associació Nacional del Rifle; ja que en una desesperada maniobra per defensar-se, l’ICE i la Secretaria de Seguretat Nacional —actualment a la corda fluixa— intenten justificar la mort de Pretti pel fet que duia una arma. Un argument que ha resultat fatal, ja que són precisament els votants de Trump els principals defensors de la segona esmena, és a dir, del dret dels nord-americans a dur armes, també en llocs públics.

I de nou, i en poc temps de diferència, segona frenada i reculada; destitució del polèmic Gregory Bovino i promeses de reduir la presència de l’ICE a Minnesota, així com de fer canvis en els protocols d’actuació. Tot un gir radical en un dels punts més sensibles de l’agenda de Trump, fruit d’un vistós fracàs d’un dels “experiments” més extrems que la seva administració ha dut a terme fins ara en territori nord-americà.

Dos exemples, doncs, que fins i tot Trump té límits i que, per tant, se’l pot confrontar. Quelcom a tenir en compte pels tres llargs, i segurament complexes, anys que ens esperen del seu mandat.

Una altra qüestió és com es gestionarà en els dies vinents la qüestió persa, sense obviar que l’Iran té, com Veneçuela, unes suculentes reserves de petroli i gas, sobretot ara que Teheran ha anunciat maniobres militars navals a l’estret d’Ormuz, no gaire lluny d’on es troba la important flota –encapçalada pel USS Abraham Lincoln– que els EUA han enviat a la zona.