La guerra descarnada al si del PP entre els antics companys i amics de joventut Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso pot derivar en un gran desastre per a Catalunya si els partits independentistes i, en general demòcrates compromesos amb el país, no fan res per evitar-ho. I no perquè Vox pot acabar superant i rellevant el PP com a primera força de la dreta sinó perquè aquesta possibilitat, ben real, pot reforçar Pedro Sánchez i la seva estratègia de cínic -i irresponsable- menysteniment de la qüestió catalana. De fet, i contràriament al que va sostenir el president Pere Aragonès en la seva conferència al MNAC de fa una setmana, Sánchez necessita amagar com més millor la mesa de diàleg precisament perquè activar-la li donaria encara més opcions a Vox i el seu discurs d’ofensiva guerracivilista contra els “rojo-separatistas”. Un binomi ampliat amb la immigració i, darrerament, el feminisme i els col·lectius LGTBIQ+ com a nous enemics de l’Espanya "Una Grande y Libre" de sempre.

És difícil que Ayuso acabi sent la candidata del PP a les eleccions espanyoles però no tant que Casado sigui rellevat per un altre dirigent, un baró territorial com l’etern gran reserva gallec Alberto Núñez Feijóo. Ayuso, amb el seu madrilenyisme nacional-populista, va acreditar la seva capacitat per frenar Vox a les eleccions a la Comunitat de Madrid però està per veure que pugui fer la mateixa funció més enllà del perímetre de la capital. Que la crisi interna hagi revelat una rebotiga corrupta de la lideressa madrilenya -les comissions del seu germà en els contractes per portar mascaretes de la Xina en el pitjor moment de la pandèmia, tot un sarcasme per a qui, al crit de “llibertat”, presumia d'un Madrid on tot era obert- la deixa tocada però no enfonsada: em jugo un pèsol que els seus fans ja l’han perdonada. La qüestió per al PP serà, en tot cas, si planteja la cursa electoral espanyola en clau “centrista” amb un duel Feijóo-Sánchez o se centra a evitar que Vox conquesti l’hegemonia de tota la dreta confiant-se a la chulapa ferida amb un duel Ayuso-Abascal.

El que Pablo Iglesias no va aconseguir -que Podemos fes el sorpasso al PSOE- ho podria assolir Santiago Abascal amb el PP. Amb els dirigents del PP esbudellant-se en viu i en directe i Ciutadans en la fase final de la seva agonia política i electoral, i, fins i tot, el descrèdit de Podemos com a força antisistema encara que respongui a coordenades ideològiques diametralment oposades, els posfranquistes espanyols poden tocar el cel. Vox ha passat de 0 diputats i 47.000 vots a les eleccions espanyoles del 2016 a 3.640.000 i 52 escons a les de novembre del 2019. No va ser el PP, sino Vox, el gran beneficiari de l’ensorrament estrepitós de Ciutadans entre els comicis d’abril i novembre del 2019 -del màxim de 57 diputats d’Albert Rivera fins als pírrics 10 d’Inés Arrimadas (47 escons menys)-. Mentre el PP de Casado va pujar de 66 a 89 (23 més), Vox va incrementar de 24 a 52, això és, 28 més. És cert que ni Alemanya ni França, que ja tenen greus problemes amb els seus ultres i neopopulistes xenòfobs, no volen una Espanya voxitzada, però la nova extrema dreta espanyola ja no està sola en l’escenari europeu: Budapest, Varsòvia i Moscou juguen en la mateixa lliga autoritària i il·liberal que Vox i participen de l’onada global que continua tenint en Trump -i el trumpisme- el seu referent màxim i en les xarxes socials el seu vehicle d'expansió discursiva més efectiu.

Com més trigui l'independentisme a dissenyar una estratègia compartida i oberta a altres grups davant els escenaris d’ordre que es dibuixen a Espanya, sigui amb un Sánchez reforçat, sigui amb una coalició Vox-PP o PP-Vox a la Moncloa, més difícil serà que la piconadora no li passi per sobre

Certament, l'avanç de Vox, nascut  com a escissió del PP postaznarista, és un desastre (més) per a la democràcia en clau global però, com deia al principi, ho és també per a Catalunya. Pedro Sánchez pot guanyar i reforçar-se a les properes eleccions espanyoles, previstes per al 2023, al crit de “Si tu no hi vas, ve Vox”, sumant des del gruix de l'esquerra podemita al centredreta més temperat. Ho pot aconseguir sense baixar de l'autobús i sense fer cap mínima concessió a Catalunya, ni tan sols en clau neoautonòmica, com prefigura la patètica reunió de la bilateral Estat-Generalitat de divendres passat. José Zaragoza, llavors secretari d’organització totpoderós del PSC, no podia haver imaginat que el seu exitós eslogan del 2008 “Si tu no hi vas ells tornen”, inspirat en la tarantiniana Reservoir Dogs, i dissenyat per concentrar tot l’electorat d’esquerra contra el PP a les eleccions generals, amb José Luís Rodríguez Zapatero i Carme Chacón, podria tenir una versió 3.0 el 2023 amb els ultres de Vox com a agent -o coartada- mobilitzadora.

Com més apel·lin els socialistes a la por a Vox més silenciaran el conflicte polític amb Catalunya, una qüestió que per al PSOE de Pedro Sánchez té el seu límit pràctic en els indults als líders de l’1-0 i, possiblement, l’acceptació d’una solució forçada per Europa a la situació dels exiliats. I com més trigui l'independentisme a dissenyar una estratègia compartida i oberta altres grups davant els escenaris d’ordre que es dibuixen a Espanya, sigui amb un Sánchez reforçat, sigui amb una coalició Vox-PP o PP-Vox a la Moncloa, més difícil serà que la piconadora no li passi per sobre.