Espanya, és a dir, l'estructura de poder associada a aquest nom, al final sempre ha representat un gran xantatge no només econòmic o polític, sinó fins i tot cultural i emocional per a una certa Catalunya -no dic que ho sigui o ho hagi estat per a totes. Hi pensava aquests dies en els que s'ha tornat a parlar de cop d'estat al Congrés, del fantasma de Tejero i el 23-F i de no sé quantes coses més, a compte del xoc institucional entre la cúpula judicial i el PP -és a dir, la part togada del deep state i la seva punta de llança parlamentària- i el govern de Pedro Sánchez. I, com sempre, enmig del xoc, la pregunta: de quin costat s'ha de posar Catalunya quan a Espanya s'entreveu la tragèdia? I més encara: i si Catalunya hi té part, com succeeix ara mateix, per activa o per passiva, ho vulgui o no ho vulgui?

L'envit del Tribunal Constitucional contra el legislatiu, el parlament espanyol, al qual va arribar a amenaçar amb la suspensió del ple que finalment va aprovar la reforma exprés del Codi Penal, i la supressió de la majoria reforçada per renovar el propi TC, té pocs precedents, s'ha dit, la qual cosa no és del tot certa. La intervenció que en aquest cas no es va arribar a consumar del tribunal de tribunals al Congrés obeeix al mateix impuls autoritari i la mateixa pràctica invasiva utilitzada a pler pel poder judicial durant el procés independentista. Fa anys, molts anys, que el Tribunal Constitucional campa al seu aire pel Parlament de Catalunya, institució que, com evidencia el seu noranta aniversari, que s'ha celebrat aquesta mateixa setmana, és bastant anterior a la Constitució mateixa i, per tant, a l'actual estat espanyol. El mateix Tribunal Constitucional que el 2010 va fulminar l'Estatut debatut, aprovat i negociat pels parlaments català i estatal, va referendar el poble català i va sancionar el Rei, va ser reforçat pel PP el 2015 amb atribucions executives amb la clara missió d'actuar com a tribunal de càstig del sobiranisme català, d'entrada, de la sobirania mateixa del Parlament de Catalunya. L'experiència catalana recent demostra que el Tribunal Constitucional fa molt temps que va deixar de ser el presumpte tribunal "de tots" per convertir-se en un tribunal de part especialitzat en l'autocop per defensar un estat que, en termes democràtics, sovint s'espanta a si mateix. Un mecanisme que, certament, sol activar la dreta però que freqüentment aprofita l'esquerra per no regalar-li la bandera, com es va veure en el cas de l'Estatut del 2006, o, més recentment de l'aplicació del 155 a la tardor catalana del 2017.

A Catalunya no se li permet jugar en igualtat de condicions fins i tot apuntant-se a la lliga de la "querida España", l'Espanya somiada, l'Espanya lliure de si mateixa?, que cantava la mítica Cecilia a finals del franquisme

Però tot això ja ho sabíem. La qüestió és amb qui ha d'estar una certa Catalunya quan les Espanyes gelen el cor, com es dolia el gran poeta Machado, s'esbatussen a garrotades o devoren els seus fills, com en els quadres del geni Francisco de Goya. I aquí és on opera aquest xantatge històric que porta els catalans a apuntar-se l'equip de l'Espanya del progrés, de la raó, de la justícia social, de la democràcia. Oitant! A on, si no? Malgrat que aquesta Espanya emergeix una vegada i una altra com un bonic somni que ràpidament s'esvaeix, a Catalunya no li'n queda cap altra. Ho sap i a això juga ara Pedro Sánchez amb ERC i l'independentisme com abans van jugar Zapatero o Felipe González amb Maragall i Pujol. L'elecció és òbvia, obligada.I amb això, els catalans queden automàticament col·locats a la bancada de l'anti-Espanya que defineixen els reaccionaris, els que s'erigeixen en propietaris de l'Espanya de sempre, l'única que consideren possible i veritable.

Ara bé. El drama de fons és que a Catalunya no se li permet jugar en igualtat de condicions fins i tot apuntant-se a la lliga d'aquesta "querida España", l'Espanya somiada, l'Espanya lliure de si mateixa? que cantava la mítica Cecilia a finals del franquisme. Aquesta estimada Espanya de tots aquests progressistes que van callar quan els jutges de l'Espanya de sempre van irrompre al Parlament de Catalunya, van impedir debats i van anul·lar resolucions democràtiques, i van enviar als seus líders a la presó o l'exili sense que els tremolés el pols. Aquesta estimada Espanya que tot el que ofereix a Catalunya en aquesta hora és rebaixar les penes imposades injustament -sedició, malversació- pels mateixos tribunals disposats a silenciar-la i condemnar-la a ella mateixa si fa falta. Aquesta estimada Espanya de les revolucions a tot estirar amb gasosa el fracàs històric de la qual l'ha sotmès a un complex de culpa que li impedeix amnistiar-se a si mateixa.