Venen mal dades per a l’independentisme en les eleccions que Pedro Sánchez va convocar per al 23 de juliol després de la patacada del PSOE a les municipals del 28 de maig. Per què?

D’entrada, perquè, paradoxes de la història, la fi del procés s’ha imposat com un sí o sí, és a dir, com el referèndum d'independència però al revés. Sí o sí s’ha acabat el procés i no tan sols perquè un dels principals partits rectors de la cosa (ERC) va canviar d’estratègia sinó perquè l’altre (Junts) no té alternativa per continuar-lo i, no menys important, el gruix de la societat civil que l’impulsava va considerar que ja n’havia fet prou. És cert que hi ha qui raona que, en realitat, el procés tan sols està congelat, a la nevera, o (presumptament) crionitzat com Walt Disney esperant el retorn a la vida, però tant li fa. S’hi pot quedar una llarga temporada perquè no hi ha estratègia (seriosa) ni full de ruta ni res que s’hi assembli per reactivar-lo i això és el que compta. La bella promesa de l’independentisme, ara mateix, és estèril com una Blancaneu jacent de quadre prerafaelita. I, per això, els partits indepes no poden prometre res —res plausible, tangible, realitzable— en les eleccions del 23-J.

La bella promesa de l’independentisme, ara mateix, és estèril com una Blancaneu morta de quadre prerafaelita. I, per això, els partits indepes no poden prometre res —res plausible, tangible, realitzable— en les eleccions del 23-J

En segon lloc, l’abandó, arxivament i oblit del procés com una mala jugada, per ingènua i incomplerta, impulsat també per una part de l’independentisme autèntic, que, diguem-ho, (presumptament) hauria arribat on calgués (proclama des del sofà o la torre d’ivori) per fer efectiu el mandat de l’1 d’Octubre (la independència) ha convertit en paper mullat tota possible promesa dels partits, ERC, Junts, la CUP, d’un revival del procés. Tampoc l’evolució del plet amb la justícia espanyola que manté a Europa el president Carles Puigdemont i els exiliats i que dimecres viurà un moment decisiu sembla que pugui ajudar a revifar la flama. No és només que l’indepe hiperventilat o mig pensionista se senti abandonat pels partits del procés, és que en haver-lo matat entre tots, tornem a la casella anterior, com en el joc de l’oca: no hi ha procés, no hi ha alternativa, no hi ha nova frontera, no hi ha res votable (o gairebé) en les eleccions del 23-J.

En tercer lloc, l’indepe emprenyat, frustrat, avorrit dels partits del procés va assajar en les eleccions del 28 de maig, les municipals, una arma per a) reempoderar-se i b) passar per la guillotina (metafòricament) les cúpules dels partits del procés: l’abstenció estratègica. 300.000 votants de partits indepes, la majoria dels quals d’ERC als comicis del 2019, es van quedar a casa, no hi va haver transvasament entre partits del mateix espai, la qual cosa és segurament inèdita en l’historial electoral català, perquè cap de les tres grans forces, ERC, Junts o CUP oferia, a la pràctica, res millor que la vaga d’urnes. Malgrat que la sotragada no ha provocat un avançament electoral per part del president Pere Aragonès —a diferència de Sánchez— tot i que sí un notable reajustament de peces cremades del seu govern, l’abstencionista del 28-M creu que pot repetir la jugada i multiplicar el resultat i l’efecte en les eleccions del 23-J. En el fons, el moviment independentista és més moviment (de base) que mai: no cal ser militant d’un partit per passar comptes amb les cúpules i ni tan sols cal fer-ho en les eleccions catalanes, les espanyoles del 23-J, també serveixen. El Partit de l'Abstenció Indepe cavalca. 

De fet, l’indepe més tranquil també ho té difícil per anar a votar el 23-J: amb un Pedro Sánchez en hores baixes, ERC no pot actuar com a força decisiva al Congrés, i Junts hi ha renunciat

En quart lloc, i a cinc dies de l’inici de la campanya electoral, l’independentisme que concorre als comicis, ERC, Junts i la CUP, ha estat incapaç de pactar uns mínims d’unitat estratègica malgrat les apel·lacions a plantar cara al tsunami nacional-patrioter espanyol que s’acosta, la temuda —i amb raó— gran coalició PP-Vox. Descartada la llista unitària, ni tan sols per al Senat, tampoc ERC, Junts i la CUP han acordat un programa comú mínim que, per exemple, hauria de proposar com revertir legislativament des de les Corts espanyoles els efectes de la contrareforma lingüística de PP i Vox al País Valencià i les Illes. Tampoc hi ha un compromís de mínims per posar preu conjunt a una hipotètica investidura de Sánchez. Ni ERC, ni tampoc Junts, poden objectivament votar a favor de Feijóo i si a sobre no es posen d’acord sobre què caldria exigir a Sánchez, és molt legítim preguntar-se què coi aniran a fer a les Corts espanyoles. La qual cosa deixa el camí obert perquè forces com el PSC o els comuns puguin atraure, fins i tot, una part del vot útil indepe o filoindepe, que també existeix. Quant a la hipòtesi de refer el pacte de govern ERC-Junts ampliat amb un executiu unitari on també hauria de participar la CUP per fer front a la nova onada de l’espanyolisme més agressiu, el més calent continua a l’aigüera. De fet, l’indepe més tranquil també ho té difícil per anar a votar el 23-J: amb un Sánchez en hores baixes, ERC no pot actuar com a força decisiva al Congrés, i Junts hi ha renunciat.

I malgrat tot, l’independentisme hauria d’anar a votar el 23-J, encara que alguns, neguitejats pel que s’acosta, li ho demani de mala manera: “Vota, idiota!”. De molt mala i equivocada manera.