L'eurodiputada i consellera exiliada Clara Ponsatí ha aprofitat el seu retorn, detenció i posada en llibertat a Catalunya per a, entre altres coses, anunciar que s'abstindrà en les pròximes eleccions municipals, en concret, a Barcelona, perquè no li agrada cap dels candidats. El missatge, venint d'una icona de l'independentisme que alguns, despectivament, anomenen nosurrender, és significatiu, com menys, per dues o tres coses que connecten més del que sembla els comicis locals del pròxim 28 de maig amb les eleccions al Parlament, encara que aquestes tant podrien celebrar-se d'aquí a 1 any, darrere de les municipals i generals de desembre, com en el 2025 si ERC aconsegueix aguantar la cadira de Pere Aragonès. El president maneja pressupostos atorgats —pel PSC de Salvador Illa— però pràcticament només pot governar per decret, com una mena d'alcalde gran de Catalunya, atesa la minoria absoluta del seu partit al Parlament i l'evident falta de cintura per assolir consensos, com demostra el fracàs de divendres passat en la cimera contra la sequera. El PSC va tornar a guanyar punts de cara a les municipals en encapçalar l'oposició dels ajuntaments a les sancions per incompliment de les restriccions al consum.

Però tornem a Ponsatí. L'afirmació de la consellera d'Ensenyament de l'1 d'Octubre és rellevant perquè posa cara a la desafecció independentista postprocés i ens ve a dir que, ara com ara, el quart partit de l'independentisme com a reacció de la base del moviment, o, almenys, del seu nucli més dur o compromès, davant el presumpte engany o inacció de Junts, ERC i la CUP —la, a parer meu, fantasia de la "implementació" del mandat de l'1-O a les bones o per les (molt) dolentes— segueix latent i aspira a concentrar l'abstenció indepe en les pròximes eleccions municipals. Compte. Ja en les últimes eleccions al Parlament, les del 2021, hi va haver més de 700.000 votants independentistes que es van quedar a casa, cosa que va deixar la famosa majoria parlamentària del 52% amb bastant poc múscul quant a vot popular, i va acabar per ampliar la fissura ja molt profunda entre els dos principals actors del moviment: el Govern-Parlament, la institució, i les entitats sobiranistes i els militants de base, és a dir, el carrer. Aquest teló de fons d'emprenyament indepe i decepció que assenyala els partits independentistes com a traïdors o covards (botiflers) explica també que fos tan difícil constituir el govern independentista ERC-Junts i, a la fi, tan fàcil trencar-lo, una vegada va quedar certificat que el seu objectiu real no era reactivar el procés o descongelar la independència sinó, a tot estirar, diferir-ne la (teòrica) execució i administrar com es pugui el dia a dia neoautonòmic.

També ens diu el missatge de Ponsatí que, per decisió dels jutges espanyols i/o a conseqüència de la reforma del Codi Penal Sánchez-Junqueras, aquest quart partit o espai identificable amb l'indepe emprenyat, és més fàcil que pogués liderar-lo en unes eleccions catalanes ella mateixa que no l'encara presidenta suspesa del Parlament, Laura Borràs. Ponsatí, en haver desaparegut la sedició, només ha de respondre per un delicte de desobediència. Per això mateix, encara que fos detinguda pels Mossos durant unes hores a Barcelona, la qual cosa constitueix òbviament una flagrant violació de la seva immunitat com a eurodiputada, no va ser conduïda a Madrid l'altre dia. Molt més difícil ho té Borràs qui, després d'haver estat condemnada pel TSJC pels contractes fraccionats de l'ILC amb una pena estratosfèrica, hauria de ser indultada dels 4 anys de presó imposats, com demana el mateix tribunal al govern espanyol, i veure molt reduïda la d'inhabilitació, 13 anys, la mateixa pena que el Suprem va decidir mantenir a Junqueras, barrant-li el pas a un retorn com a candidat a la Generalitat a mitjà termini.

Ponsatí no votarà Xavier Trias però tampoc en contra d'ell —se'n desprèn—, la qual cosa no és poca cosa i pot acabar beneficiant-lo: si l''indepe emprenyat' es mogués en contra, podria enfonsar-lo

En aquest sentit, i tornant al principi, ja sabem que Ponsatí no votarà a cap dels candidats de Barcelona, la qual cosa vol dir que no votarà Xavier Trias, l'exalcalde i capdavanter de la transformació de Junts en una nova Convergència, i que és qui en teoria hauria de votar la consellera exiliada, però tampoc en contra d'ell —se'n desprèn— la qual cosa no és poca cosa i pot acabar beneficiant-lo: si l'indepe emprenyat es mogués en contra, podria enfonsar-lo. De la mateixa manera, com més titlli Trias de "convergent" aquest sector, més opcions tindrà el candidat de Junts de guanyar suports en l'electorat no independentista o més moderat. Potser per això, fins i tot ERC —almenys alguns dels seus principals líders— han deixat de referir-se despectivament a Junts com "Convergència". Vegem-ho.

El volum del vot indepe a Barcelona no és cap fotesa. En les eleccions al Parlament del 2017, les convocades per Mariano Rajoy amb el 155, ERC, Junts i la CUP —per aquest ordre— van sumar 419.1185 vots a la capital catalana, el 55,76% dels sufragis que alguns invoquen com a llindar mínim de sis en un teòric nou referèndum d'independència perquè el resultat sigui reconegut internacionalment. En canvi, a les eleccions al Parlament del 2021, l'independentisme va descendir a Barcelona a 292.237 vots i un 46,74% (ERC, Junts, CUP, PDeCAT, PNC i FNC), és a dir, es va deixar a casa 126.000 sufragis. Doncs bé: endevineu quants vots van sumar, ara sí, a les municipals del 2019 i el 2015 els partits de l'espai independentista/sobiranista? En les del 2015, CiU, ERC i la CUP, 288.458; i en les del 2019, ERC, Junts, la CUP i Primàries, 298.040. Aquest és el sol ferm. Aquesta ha estat la bossa d'electors de partits independentistes, entre els 267.000 i 298.000 electors que sempre han votat en les últimes eleccions municipals i catalanes a la ciutat de Barcelona. Arrodonint, uns 300.000 voten i 100.000 es queden a casa a les municipals.

No voldria marejar-vos amb xifres, però, per a més casualitat, en les municipals del 2015 i 2019, CiU/Junts i ERC pràcticament van intercanviar el volum dels seus electors. El 2015, CiU —que va perdre per la mínima amb Trias davant Ada Colau— va aconseguir 159.000 sufragis i ERC, 77.120. En les del 2019, ERC —que va guanyar amb Ernest Maragall— va reunir 161.189, i Junts, 79.280. Ergo és clar que Trias i Maragall també necessiten el vot indepe, el que sempre vota, encara que no sigui per fer la independència —i ho subratllo— si volen tenir opcions de guanyar les eleccions i l'alcaldia. Trias i Maragall necessiten mantenir l'indepe que sempre vota partits indepes i necessiten que l'indepe emprenyat que votaria Ponsatí es quedi a casa. Altrament, poden anar ambdós al desastre. En el 2019, quan va sortir a les municipals la quarta llista indepe, Primàries, Maragall va concentrar l'independentista resignat i va guanyar, però no va obtenir l'alcaldia; i Junts es va precipitar als inferns de la irrellevància. Ambdós necessiten, certament, que el vot Ponsatí no voti —el que sigui—-.