Dies de recompondre esquemes per interpretar el que passa. Ha hagut de ser Jordi Sànchez, a qui alguns, interessadament, han volgut confrontar amb el puigdemontisme per la seva línia pactista suposadament coincident amb la de Junqueras, qui ha cridat les entitats sobiranistes a organitzar una aturada de país, sense trencar res, i sostenir-la el temps que faci falta, com a resposta a la sentència del Suprem sobre l’1-O. L’avís és clar i no només a l’Estat, també a l’ANC, a Òmnium, a l’independentisme polític i civil: els presos (i els exiliats) existeixen. I ha estat Carles Puigdemont, qui, com el seu antecessor Artur Mas i el seu successor a la Generalitat Quim Torra, ha beneït el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació, trencant així tots els guions, igualment interessats, que han encolomat al president de l’exili el paper del bandoler errant pels aeroports de mitja Europa amb un trabuc a la maleta, per tal d'anul·lar-lo com a actor polític. De sobte, els (inexistents) camins entre la Moncloa i Waterloo han confluït a la Diputació de Barcelona, amb una presidenta, la socialista Núria Marín, que tothom sap que es va mullar perquè no passés el que va passar a la tardor del 2017. En fi, els moviments de Sànchez i Puigdemont evidencien com l’espai postconvergent, pendent encara de rearticular-se organitzativament, comença a oferir la millor versió convergent d’ell mateix, la disposició al pacte ―encara que sigui amb el diable― sense renunciar a res ―ara, l’autodeterminació i la independència―.

De fet, ningú no se n’hauria de sorprendre. Al capdavall, els hereus de Convergència continuen tenint més legitimitat (històrica) que ningú per fer de convergents, i ara que fins i tot la CUP abraça el pragmatisme perquè vol créixer ―en la democràcia burgesa l’assemblearisme limita amb la realitat―, encara més. JxCat, o com sigui que es rebategi l’espai dit postconvergent, no accepta ser enterrada per les circumstàncies ―i els enterradors― i aquesta és una bona notícia per al conjunt de l’independentisme i el catalanisme.

El catalanisme, no només l'independentisme, s'haurà d'abocar a un nou començament, un nou inici, perquè no té alternativa

Si analitzem el moment amb perspectiva, amb una certa mirada llarga, som al clàssic episodi, sens dubte crític, en què el catalanisme, no només l'independentisme, sap que haurà d’abocar-se al que un vell socialdemòcrata alemany, el canceller Willy Brandt , en deia “un nou començament, un nou inici” perquè no té alternativa. Possiblement, qui més a prop ha estat d’esdevenir l’alternativa espanyolista al catalanisme han estat els Ciutadans d’Inés Arrimadas ―amb tot l’Estat a favor i l’independentisme posat fora de combat per la policia i els jutges―, però la marxa a Madrid de la seva histriònica lideressa n'evidencia el fracàs. Al final, i valgui la redundància, el catalanisme, en les seves diferents formulacions històriques, ha continuat existint perquè ha estat capaç de sobreviure a ell mateix. Va ser així després de la desfeta del 1939, punt final també a una descomunal guerra civil interior entre les forces catalanistes i demòcrates el país ―ERC, la Lliga, el PSUC, el POUM―, quan, malgrat la duríssima repressió, va reconstruir espais comuns d'habitabilitat i mai va deixar de veure la llum al final del túnel. I ho va ser després de la dictadura franquista, quan, malgrat les renúncies imposades pel que ara s’anomena el règim del 78 com a peatge de l’establiment del marc democràtic (autodeterminació, federació dels Països Catalans, recatalanització lingüística limitada...) va saber posicionar-se, com a força central del país, amb CiU, el PSC, ICV, ERC.

Mentre el debat se centri només en els errors de l'independentisme i no en els dels altres, el rearmament polític i moral del catalanisme serà impossible

L’independentisme ha de dialogar amb el PSC, un partit del 155? La pregunta s’ha posat aquests dies sobre la taula arran dels pactes de JxCat i ERC als ajuntaments i la Diputació amb els socialistes, alguns dels quals han servit als dos partits independentistes per desallotjar-se del poder mútuament. No sabem massa bé què vol dir “unitat estratègica” però per a ERC i JxCat ha quedat bastant clar cap on porta el contrari: la divisió, la guerra, i la cessió d’espais de poder a l'adversari compartit. Hi haurà un abans i un després d'aquesta crisi, ha advertit ERC. Però, posant els llums llargs, el repte és si, després de la nova desfeta, no del pacte a la Diputació ―intervenció de l’autonomia, presos, exiliats, fracàs de l’anomenada DUI―, el catalanisme, no només l’independentisme, sabrà refundar-se i acordar un nou full de ruta per continuar un camí que serà certament costerut. Per a tothom. I dic catalanisme perquè la reflexió no només l’haurà de fer l’independentisme. També el PSC, i els comuns, hi estan convidats. L’altre dia li preguntava Pedro Sánchez a Pablo Iglesias si estaria disposat a formar part d’un govern que apliqui el 155. La pregunta que s’haurà de fer el PSC ―i potser els comuns― és si també acceptaran un 155 imposat per un president socialista. El perímetre ―i la força― real del catalanisme en els propers anys dependrà de la resposta a aquesta pregunta. De tant en tant, l’autoabsolució dels propis errors pot ser la garantia per no repetir-los. Però la condició sine qua non passa per reconèixe’ls; i mentre el debat se centri només en els errors de l’independentisme i no en els dels altres, el tan invocat rearmament polític i moral del catalanisme, en el seu conjunt, serà impossible.