La política i les seves maneres han estat sempre un art trampós i aprofitat com més ballen sobre l’abisme entre el que es diu (el discurs) i el que es fa (els fets). La cosa no ve d’ara. Fa 2.500 anys, Plató, el gran pensador de l'aparença i la realitat, es va fer un fart de blasmar els sofistes de l’àgora atenenca, autèntics pioners en l’ús del que avui diríem la retòrica fake i populista en l’espai públic. Més modernament i per aquests verals, tot un president de la Generalitat com José Montilla va tenir com a divisa aquell “fets i no paraules” que pretenia combatre la “desafecció” —un altre terme del seu laboratori d’idees— no només amb Espanya sinó amb la política en general i els polítics en particular mitjançant l’apel·lació a la confiança en el governant i el programa electoral. Tot allò va acabar amb el Tribunal Constitucional passant-se pel folre l’Estatut debatut, votat i aprovat pel Parlament i les Corts Generals, referendat pel poble català i sancionat pel rei d’Espanya.

Per a molta gent, la reedició però al revés d’aquella descomunal aixecada de camisa de l'Estatut ha estat el procés, amb la diferència que ara serien els polítics catalans indepes els qui van prendre el pèl a la soferta parròquia. Clara Ponsatí va dir allò que "estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol” i alguns altres com Jordi Sànchez van suggerir que l’objectiu real era forçar una negociació amb Espanya, se suposa, sobre l’autodeterminació. Malgrat els costos polítics i personals que ha tingut i té el procés per als seus màxims dirigents —presó, exili, persecució econòmica, inhabilitacions amb indults parcials—, la meitat de l’independentisme els acusa de venuts, de botiflers. I la meitat de l’independentisme —700.000 votants a les eleccions del 2021— s’ha quedat a casa perquè se sent abandonat per uns polítics, els seus, que no van complir amb la paraula donada —fer la independència— malgrat que tenien el poble mobilitzat fins al punt de posar el cos per protegir les urnes de l’1-O davant les porres de la policia espanyola.

La diferència sideral en termes d’expectatives entre el que es va prometre i aprovar al Parlament, la República catalana independent, i els fets immediatament posteriors, desaparició dels líders i desmobilització de la gent que, suposo, pensava que ja havia fet tot el que li era exigible, han estat presentats per l’unionisme i el catalanisme més poruc com la prova que tot el procés, la DUI i el sursum corda de la tardor del 2017 va ser un fake descomunal. Aquest discurs no és només polític, sinó ultrapolític, i per això mateix passa per alt la gran paradoxa entre la suposada innocuïtat del procés, el suposat teatrillo indepe, i les duríssimes conseqüències que va tenir i té per als seus principals dirigents des de Puigdemont a Junqueras passant per Forcadell o els Jordis i tota la resta de represaliats.

Fiar-ho tot a la taula de diàleg i evitar la confrontació és una opció legítima, és clar, però que, com a mínim, farà tan poc per la independència com la DUI. Aquella declaració simbòlica del Parlament tan simbòlica i fake com totes les que s’hi fan

A més, als qui denuncien el pretès caràcter fake del procés —tan fake, inconsistent i performatiu, si em permeteu, com tot el que és o passa per ser polític— s’hi han sumat en els últims temps molts que han passat de l’arrencada de cavall a la parada de burro. Són gairebé els mateixos que han passat de collar Puigdemont a llàgrima viva o a cop de tuit sota l’amenaça d’assenyalar-lo com el Gran Botifler si es feia enrere, a l’actual desactivació de la majoria independentista del 52% amb un Govern en minoria absoluta al Parlament. La parada de burro és l’opció estratègica d’ERC i, al cap i a la fi, de la meitat de Junts per Catalunya —la CUP no acabem de saber ben bé on és—: aparcar el procés i centrar-se en la reconstrucció d’un autogovern amb una capacitat de decisió real situada en nivells preautonòmics. Fiar-ho tot a la taula de diàleg i evitar la confrontació és una opció legítima, és clar, però que, com a mínim, farà tan poc per la independència com la DUI. Aquella declaració simbòlica del Parlament tan simbòlica i fake com totes les que s’hi fan. Ho sap tothom. Som davant d'un nou engany massiu. I, per això, tot el que se situa al marge de la nova veritat oficial i oficiosa, del nou relat, sigui el puigdemontisme, el laurisme o l’independentisme entre decebut i emprenyat, és assenyalat immediatament pels nous guardians del seny indepe —els de la parada de burro— com a simple i mera amenaça de trumpisme. Compte.

És que potser no és trumpista el discurs que s’atribueix la representació del que pensa el 80% dels catalans (!) amb un Govern que només té el 22% dels vots del carrer?

És la manera de falcar el nou relat, d'insuflar-li la vida, la veritat de què coixeja: el tot s'hi val contra l'adversari. Feu un tomb per Twitter i veureu com, des de comptes públics i anònims que respiren oficialisme d’ERC per totes bandes, s’assenyala Junts, per exemple, com un cau de xenòfobs, masclistes i trumpistes. És l’estratègia trolejadora dels republicans i els seus entorns per combatre a les xarxes l’assenyalament d’ERC com el nou PSC-sucursal del PSOE dels temps de Pujol reeditat per Junts i el gruix de l’independentisme emprenyat que es desfoga a còpia de piulades. És evident que la gestió feta per Junts d’assumptes com el de les amenaces del diputat Dalmases a una periodista posa en safata determinades reaccions i discursos. Sempre que no s’entri en noms i detalls que poden fer miques el millor argumentari de combat. Com, per exemple, recordar que hi ha hagut altres Dalmases i no eren pas de Junts, sinó d’ERC o la CUP o els seus entorns. ¿És que potser no és trumpista el discurs que s’atribueix la representació del que pensa el 80% dels catalans (!) amb un Govern que només té el 22% dels vots del carrer? Cal recordar que la manipulació de les xifres i els resultats electorals forma part de l'ADN discursiu del trumpisme? Però, esclar, els trumpistes (i els masclistes, i els xenòfobs, i els mentiders) sempre són els altres. 

La ruptura del Govern no ha fet més que endurir la batalla de les xarxes entre ERC i Junts com a reflex del que vindrà de cara al proper cicle electoral, també als mitjans i, per descomptat, a les piulades del tertulianisme i el periodisme de part. La presumpta veritat és de qui l’explica; a vegades, de qui més gosa contradir-la. I no des de les ombres de la caverna que Plató explica a La República, sinó a plena llum del dia, sota els focus i les pantalles, a la vista de tothom. No cal amagar-se. Com deia Paul Ricoeur, la vida és sempre un relat que cerca narrador.