El novembre del 2016, just abans de les eleccions presidencials als Estats Units, el filòsof Slavoj Žižek, eslovè, i neomarxista, va confessar que ell, si pogués, votaria Donald Trump. “Ell m’horroritza, però crec que Hillary és el veritable perill”. S’havia convertit al trumpisme el pensador de moda a les últimes llibreries d’Europa? No pas. Žižek, que va provocar l’incendi de rigor a les xarxes socials, ràpidament va aclarir —ho va dir en una entrevista a la cadena britànica Channel 4— que Trump “no portarà el feixisme, però pot provocar un gran desvetllament”. Era una versió post-post de la vella teoria leninista del com pitjor, millor —la guerra era “bona” perquè portaria la revolució. En el cas de Lenin, el vaticini es va complir bastant: la guerra, la Gran Guerra —enguany ha fet un segle de l’armistici— va afavorir el triomf dels sòviets, el naixement de l’URSS; en el cas de Žižek, dos anys després del triomf de Trump que ja semblen dos segles, s’escampa a cor què vols el trumpisme i totes les seves variants locals (el global no s’entén sense el local de tota la vida), però la (nova) "revolució" no treu el cap per enlloc.

Se suposa que els qui haurien de fer front a l'avenç dels "(nostres) dolents" per imperatiu diguem-ne “històric”, és a dir, la (nova) “esquerra”, arronsa les espatlles o es limita a surfejar com pot el temporal, el tsunami negre. Posem per cas que parlo de Pedro Sánchez i el desastre del PSOE a Andalusia, la porta per on s’ha esmunyit el (neo)franquisme trumpista a les ranquejants institucions de la democràcia espanyola. Per això clama al cel que Sánchez xiuli quan el president Quim Torra, per més independentista que sigui, li assenyala allò que és evident: que calen aliances democràtiques per fer front al tripartit negre que pot descavalcar-lo del poder demà mateix. Efectivament, això no anava només d'independència.

Dos anys després del triomf de Trump que ja semblen dos segles, s’escampa a cor què vols el trumpisme i totes les seves variants locals, però la (nova) "revolució" no treu el cap per enlloc

El trumpisme ha insuflat nova vida a tots els frankensteins malvats, a tots els fantasmes i espectres diversos que no han deixat de recórrer Europa des de fa dos o tres segles. Al capdavall, no cal assenyalar-los. Tothom sap qui són, de quins (mals) esperits es tracta. N’hi ha i n’hi ha hagut de tots colors: de dretes, d’esquerres, de missa, ateus, de res de tot això i de tot alhora... El feixisme, o com vulgueu dir-ne, és el típic concepte de definició ambigua, imprecisa, interessada, però tothom sap de què es parla quan es parla (seriosament) de feixisme: la pudor se sent d’una hora lluny. Fins i tot quan se’n parla banalment (per desgràcia), tothom ho sap, de què parlem.

Tornant a la profecia de Žižek, potser és que, com la fi del capitalisme teoritzada per Karl Marx, el moment encara no ha arribat del tot, i els europeus —inclosos els catalans i els espanyols— no ens despertarem a la nova albada fins que hi hagi un Trump a cada cantonada, a cada casa. No només a cada Parlament o a cada Consell de Ministres. El problema no és que el capitalisme ja no tingui alternativa comunista. El problema és que el comunisme (conegut i fracassat, com demostra el cas xinès) s’ha quedat sense alternativa socialdemòcrata. El clima és certament ideal, com se sol dir, perquè la serp covi els ous. Però bé. Si, ara com ara, Žižek l'erra, si és que encara no hi ha un Trump (i un Casado, i un Rivera, i un Abascal) a cada cantonada, a cada casa, reclamant-te el teu regal de Nadal o Reis, és que encara hi ha esperança per a un món decent. Bon any nou als que pateixen i somien per tots els altres.