Ha tocat sostre l’extrema dreta? La pregunta, que pot semblar un xic agosarada en els temps que corren, la respondran els electors durant el cicle que començarà amb les eleccions municipals (23 de maig del 2027), generals espanyoles (estiu del 2027, màxim), Parlament de Catalunya (maig 2028, màxim) i europees (juny 2029). Abans, però, i en l’àmbit autonòmic espanyol, s’hauran celebrat les eleccions andaluses, el pròxim mes de juny, que completaran una quarteta de caucus de la dreta —manllevo l'expressió de l'analista Iván Redondo— amb les ja celebrades a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó. Els pronòstics són cosa de mags, i més quan la incertesa és màxima en mil escenaris, però si parlem a escala espanyola, els quatre comicis autonòmics celebrats abans d’hora pel PP amb l’objectiu d’erosionar una mica més Pedro Sánchez i mesurar forces amb Vox revelen que l’extrema dreta pot haver començat a perdre gas.

Els comicis autonòmics a Extremadura i l’Aragó es van saldar amb un increment espectacular del suport a Vox. En el primer cas, la presidenta María Guardiola va guanyar, però només va aconseguir sumar 1 escó més per al PP mentre Vox en recollia 6 més; a l’Aragó, el PP, liderat pel president Jorge Azcón, també va ser primer, però va recular 2 diputats, mentre que Vox n'assolia 7 més. Fins aquí, la tendència semblava clara: un PP amb dificultats per aguantar la posició i un Vox a tota marxa. Però el quadre va canviar ara fa vuit dies a Castella i Lleó, on el popular Fernández Mañueco va ser de nou primer guanyant dos escons més mentre Vox només en pujava un. Som davant d’una especificitat local, en una de les autonomies on el PP sempre ha estat més fort, o hi ha raons de fons que expliquen la frenada dels de Santiago Abascal, que no va assolir la fita del 20% dels vots que es proposava?

Entre les eleccions a l’Aragó i les de Castella i Lleó havien passat dues coses. La primera, en l’esfera local, on ha operat la paradoxa que l’extrema dreta, com més puja, menys ganes té de governar. S'ha vist a Extremadura, on Vox va tombar Guardiola en la primera sessió d’investidura i a l’Aragó, on Azcón encara no ha tancat el pacte amb Vox. I tot indica que una part del votant que dubtava entre el PP i Vox, s'ha decidit pel vot útil. La segona variació s'ha produït en l'esfera global: la guerra iniciada amb l’atac de Trump i Netanyahu a l’Iran i que, quan encara no fa un mes que va començar, amenaça de provocar una crisi econòmica mundial. En les últimes hores, Trump ha plantejat un ultimàtum perquè el règim dels aiatol·làs posi fi al bloqueig de l’estret d’Ormuz, per on circula el 20% del petroli, i l’amenaça a tots els sistemes energètics del golf Pèrsic i el Pròxim Orient. 

Trump, el far mundial de l’extrema dreta i el populisme antiliberal, lluny de portar un nou ordre, ha instal·lat el món en el caos més absolut

L'últim baròmetre del CIS, corresponent al març, tot i que té la credibilitat que té una enquesta cuinada per José Félix Tezanos, també ha certificat un cert estancament en la progressió electoral de Vox, amb 2,3 punts menys en intenció de vot que al febrer. Si en l'anterior baròmetre la diferència PP-Vox era de 4 punts a favor dels d'Alberto Núñez Feijóo, ara s'ha eixamplat a 6,7. La guerra de Trump ha servit a Pedro Sánchez per ressuscitar el “no a la guerra” dels temps de la invasió de l’Iraq amb un grau d’oportunisme obvi i l'objectiu de reagrupar tota l'esquerra, mal que li pesi a Gabriel Rufián. Però el problema no és el president espanyol. El problema és que Trump podria provocar una crisi mundial com la del 1973, ocasionada llavors per l’embargament de petroli decidit pels països de l’OPEP contra els aliats d’Israel en la guerra del Yom Kippur, l'intent de revenja àrab per la guerra dels Sis Dies. Ara, els culpables no hauran estat en primera instància els àrabs (o els perses), sinó l’inquilí de la Casa Blanca i el premier israelià. I entre els sectors que més patiran els increments del preu del petroli i el gas, una bona part dels votants globals de l’extrema dreta, la gent del camp i els obrers industrials precaritzats als quals s’ha considerat els grans perdedors de la globalització.

Fins i tot la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que és llesta i ràpida com una guineu, s’ha apartat de Trump. El far mundial de l’extrema dreta i el populisme antiliberal, lluny de portar un nou ordre, ha instal·lat el món en el caos més absolut. Ara sabem que la polarització extrema potser serveix per guanyar eleccions i acumular milions de m'agrada a les xarxes socials, però també pot portar el món al caire de l’abisme. Abascal, que és el referent espanyol de Trump, sembla que també prefereix la inestabilitat a facilitar governs del PP. Serà també el camí que seguirà Sílvia Orriols a Catalunya quan s’hagin d’abordar els pactes municipals o decidir el pròxim president de la Generalitat? L’emergència de l’extrema dreta ha estat un fenomen d’arrel global i el seu sostre dependrà també de l’evolució del tauler global. O sigui, de les guerres de Trump.