“Aquesta dèria de renunciar als costums propis per agradar a (sic) les contracomunitats que ens disputen la terra és un error que pagarem molt car. Són ells els qui s’han d’adaptar i diluir a la nostra societat, no pas nosaltres a la seva”. Les cursives són meves. I el text no és del líder de Vox, Santiago Abascal, o de Jorge Buxadé, l'ideòleg de la nova ultradreta espanyola. Es tracta d'una piulada de la flamant alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, líder d’Aliança Catalana. I no cal gaire ciència per adonar-se que el discurs de la primera autoritat de la capital del Ripollès el pot subscriure qualsevol racista –“diluir” a la nostra societat (perquè és la bona i si no que es fotin)– o xenòfob. Ja sigui practicant d’una xenofòbia conscient, més llegida o il·lustrada, com la de la mateixa Orriols –“contracomunitats”, terme que forma part de la teoria supremacista del gran reemplaçament o substitució– o més primària i estomacal –“que ens disputen la terra”–. Sí, això és racisme i xenofòbia aquí i a la Rússia de Putin, on, per cert, en les últimes hores, amb la revolta del grup Wagner, hem vist què pot passar quan s’alimenta i es greixa el feixisme des del nucli mateix del poder polític oficial. Una altra cosa és que alguns, sense compartir el fons del missatge, l’utilitzin o se'n serveixin com a (fals) camí de sortida de molts i diversos problemes que, ben segur, excedeixen els límits del municipi de Ripoll, començant pels d'un independentisme –Orriols és independentista– ara mateix sense nord.  

La batllessa Orriols ha respost amb aquella piulada, tota ella amarada de pura innocència, als retrets que se li han fet després que, divendres passat, i amb la intenció de “recuperar la foguera de Sant Joan” com a primera mesura del nou govern municipal, convoqués “tothom” a una revetlla on hi hauria –s’indicava al cartell oficial– “coca, fuet i xocolata per a tothom”. Que repartir fuet la Nit de Sant Joan sigui una tradició de Ripoll ho desconec, però si és així em sembla perfecte. A casa, al Maresme –i no sé si al Conflent o el Vallespir, però tant m’és– mengem coca i botifarra i bevem cava per Sant Joan (no sé si per una qüestió de pressupost, Orriols es va deixar el cava a la nevera). El problema és que el cartell i la convidada pagada amb els impostos de tots els veïns i veïnes de Ripoll n’exclou, d’entrada, una part força significativa del conjunt, els qui professen la fe musulmana i, per això, no mengen porc. Són una part significativa. I no tant pel nombre –són d’origen immigrant el 13,3% dels 10.641 habitants censats a Ripoll, segons dades de l’Idescat (2022)– sinó pel fet que qui convida a fuet és la mateixa persona que els ha situat sota sospita perquè són musulmans en una vila, Ripoll, on un imam salafista va convertir uns nois d'orígens magribins en terroristes.

Vet aquí el que batega darrere la broma del fuet. Un relat ofensiu i perillós que converteix tots els musulmans, pel fet de ser-ho, en delinqüents. I que ha estat beneït amb un notabilíssim èxit electoral, que en cap cas li dona dret a Orriols a incomplir els mínims de respecte exigibles a una autoritat pública cap als seus conciutadans i ara governats, hagin nascut a Marràqueix o a Lima. Es pot estar en contra del vel islàmic, i són moltes les raons que ho avalen, però en una societat democràtica també és perfectament lògic, sa i mentalment higiènic dubtar sobre què busca l’alcaldessa Orriols quan convida "tothom" a fuet una nit de Sant Joan amb diners públics.

Es pot estar en contra del vel islàmic, però en una societat democràtica també és perfectament lògic, sa i mentalment higiènic dubtar de què busca l’alcaldessa Orriols quan convida “tothom” a fuet una nit de Sant Joan amb diners públics.

De fet, el missatge subliminar d’Orriols el van entendre perfectament aquells a qui s’adreçava. Només cal repassar els comentaris al compte de Twitter de l’Ajuntament: des de qui suggeria afegir “pernil” o “coca de llardons” al menú de la revetlla, celebrava la presència del fuet –“Graaan lo del fuet”, “Això del fuet és genial”– a qui, que no falti la creativitat, demanava “chocolata (sic) amb tallets de porc”. Algú va apuntar que, de fet, no calia perquè la coca ja du mantega de porc. No calia per què? Per allunyar de la festa els veïns no cristians com si fossin mosques? “Ripoll ha recuperat la il·lusió i la foguera de Sant Joan! I no ha sobrat ni un tall de fuet”, celebrava la mateixa alcaldessa. “Aquí no s’exclou ningú. Qui se senti exclòs que se’n torni allà d’on ve”, aclaria un altre.

Aviat farà sis anys, quan els brutals atemptats jihadistes de la Rambla de Barcelona i de Cambrils, vaig tenir la sensació que un excés de bonisme i de multiculturalisme mal entès havia amagat durant massa temps a Ripoll l’ou de la serp. Després dels resultats de les eleccions municipals del 28 de maig, que han situat la llista d'Orriols com a primera minoria electoral –6 regidors de 17– i li han permès accedir a l’alcaldia per la política miop de la resta de partits (Junts, ERC, PSC i CUP), he pensat que, ara, molts ripollesos han passat al costat oposat, el de la normalització i banalització de la islamofòbia i el populisme xenòfob un cop purgat el pecat de condescendència anterior. Però seria reduccionista limitar l’anàlisi al perímetre de la sociologia electoral de la comtal vila i la seva experiència, òbviament problemàtica, amb la immigració provinent de països islàmics.

Orriols, que exerceix la fascinació d’una mena de Giorgia Meloni nostrada, pot acabar per convertir-se en candidata de l’independentisme que ja no vota i torna a cridar a l'abstenció el 23-J

Orriols va rebre divendres la Flama del Canigó al monestir de Ripoll amb una bandera negra al costat de la tomba de Guifré el Pilós, mític pare fundador de la nació catalana. Ripoll com a bressol, ara, d’una nova reconquesta. Orriols és una independentista identitària en qui una part de l’independentisme que se sent frustrat i abandonat pels líders hi veu una mena de princesa del poble o una justa revenja. Ja hi ha qui l’anima a presentar-se a la Generalitat. Més enllà de la presumptament innòcua provocació del fuet contra el veí musulmà, la síndrome Ripoll tradueix el malestar d’un independentisme a qui els grans partits del procés li han negat tota possible sortida i que, en el conjunt de Catalunya, s’ha fet visible mitjançant l’abstenció a les passades municipals com a vot de càstig –els 300.000 sufragis perduts bàsicament per ERC i no incorporats per Junts ni la CUP–. Orriols, que exerceix la fascinació d’una mena de Giorgia Meloni nostrada, pot acabar per convertir-se en candidata de l’independentisme que ja no vota i torna a cridar a l'abstenció a les eleccions generals del 23-J. El quart partit podria ser aquest i la seva fesomia fa una mica de basarda. Al final, només les quatre barres separen els discursos d’Orriols dels d’un Abascal o un Buxadé, la qual cosa dubto molt que sigui una bona notícia per a ningú.