La segona victòria de Carles Puigdemont a les eleccions a Corts Generals —el parlament bicameral del Regne d'Espanya— del 23 de juliol del 2023 es va produir divendres passat, amb el recompte del vot CERA, és a dir, l’emès pels —ironies de la història— ciutadans espanyols residents a l’estranger. Primer, Junts va consolidar els seus 7 escons al Congrés dels Diputats en mantenir les dues actes assolides al recompte provisional a Girona i Tarragona, que ballaven; segon, el PP va aconseguir un diputat més a Madrid, en detriment del PSOE. Aquest fet encareix automàticament el preu d’una investidura de Pedro Sánchez i, per tant, revaloritza el pes de Junts: el candidat socialista no en té prou amb les abstencions i només podrà ser investit amb un sí dels juntaires per tal de poder tenir més vots a favor que en contra en una segona votació. Alberto Núñez Feijóo, ara amb 137, podria sumar-hi Vox (33), UPN (1) i Coalició Canària (1), un total de 172 vots a favor —4 per sota de la majoria absoluta—; Sánchez, ara amb 121, obtindria previsiblement 171 a favor, un per sota del candidat del PP, amb Sumar (31), ERC (7), Bildu (6), PNB (5) i BNG (1). Per tant, necessita almenys 2 vots a favor (amb els quals en recolliria 173) i 5 abstencions de Junts per superar els vots en contra que rebria del bloc de la dreta i l’extrema dreta (172). No hi ha més cera que la que crema: l’única possibilitat de l’actual president espanyol de mantenir-se a la Moncloa —tret que capgiri el marcador en una repetició electoral— passa pel sí de Waterloo, formalment parcial o total.

Sánchez ja no en té prou amb una hipotètica abstenció de Junts, però això no és només un problema per a ell sinó també per a Junts, en tant que el seu (hipotètic) compromís amb una investidura del líder socialista, que ara passaria per un sí, també tindria més costos en cas (més que probable, atesos els antecedents) d’incompliment d’acords per l’altra banda. Si una cosa és segura en la complexa partida que s’obre és que, en la (eventual) negociació amb el PSOE, Puigdemont no pot fer un Junqueras, tant en termes de futur del seu espai polític, de Junts, com, més encara, de l’independentisme en general. S’ha vist amb les dues patacades electorals consecutives d’Esquerra Republicana, a les municipals del 28-M —si bé els republicans ho han revertit en part amb una bona gestió de la política de pactes postelectorals a diputacions i ajuntaments—; i a les generals del 23-J, en què han perdut 400.000 vots i, tan important com això, l’exclusiva com a força catalana determinant de la governabilitat d'Espanya.

Si una cosa és segura en la complexa partida que s’obre és que, en la (eventual) negociació amb el PSOE, Puigdemont no pot fer un Junqueras

Fer un Junqueras: negociar una solució per als presos i exiliats a partir d'una reforma a mitges del Codi Penal. Solució que, per més legítima i justificada que sigui, que ho és, no s’entén bé entre l’electorat independentista perquè resol les situacions personals a canvi de diferir sine die la solució del conflicte. Quan aquest electorat emprenyat i desorientat s’absté i això es combina amb una migració massiva de l’electorat menys independentista cap al PSC, concebut com l'aposta més segura per aturar la dreta i l’extrema dreta, la tempesta acaba sent electoralment devastadora. Això és el que li ha passat a ERC. En el cas de Puigdemont, una relliscada en la (hipotètica) negociació amb el PSOE podria portar Junts a la irrellevància o a la implosió definitiva —els 150.000 vots perduts a les generals, el pitjor registre electoral assolit mai per l’espai postconvergent ho indiquen clarament—; i, el que és el pitjor, suposaria tirar per la finestra la clau d’or que ha rebut l’independentisme, ara, per decidir la governabilitat d’Espanya. Una circumstància que no s’havia produït, possiblement, des dels pactes del PSOE i el PP amb la CiU nacionalista de Jordi Pujol de mitjan anys 90 del segle passat.

Espanya, els aparells i grans institucions de l’Estat, començant per la Corona, han de decidir si, com es va fer a la Transició amb l’Operació Tarradellas, és el moment d’impulsar una Operació Puigdemont

Si el 2017, en el moment àlgid del procés, Puigdemont va refusar una convocatòria electoral a Catalunya que podria haver capgirat aquell estrany final, ara torna a dependre del president exiliat una convocatòria electoral —una repetició dels comicis a Espanya— que podria tancar l’estranya finestra d’oportunitat oberta per les urnes del 23-J. Difícilment Puigdemont podrà negociar res en termes de conflicte amb un PP en mans de Vox, tot i que, si pogués, traslladaria la capital d'Espanya a Waterloo com Aznar va retirar la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes per pactar amb Pujol. Tanmateix, no és només Puigdemont qui ha de decidir fins a quin punt es pot o no es pot obrir una nova etapa. Ras i curt, Espanya, és a dir, els aparells i grans institucions de l’Estat, començant per la Corona, han de decidir si, com es va fer a la Transició amb l’Operació Tarradellas, és el moment d’impulsar una Operació Puigdemont. Ara, com llavors, va ser el resultat d’unes eleccions generals, que a Catalunya van donar la victòria a l'esquerra (PSC i PSUC), el detonant dels canvis amb la represa dels contactes amb Tarradellas per part del govern d'Adolfo Suárez i després el rei Joan Carles I. Ara, Espanya hauria de decidir si assaja la via de la refundació, en clau d'obertura a les diverses realitats nacionals que la componen —no només la catalana— o continua jugant als daus amb unes noves eleccions que validin a les urnes el seu procés d’involució (imparable?) cap a l’autoritarisme amb façana democràtica. El 1977 es tractava de posar en marxa una democràcia homologable a Europa i ara es pot tractar de demostrar que Espanya, que ha aturat —amb pinces— l’embranzida de l’extrema dreta al continent, és l’esperança de la democràcia per a una Europa que veu renéixer els seus pitjors fantasmes històrics.

Al  final, la decisió de Puigdemont és complexa i costeruda però la resposta a la pregunta fonamental només la sap el vent: aguantaria Espanya un sí de Waterloo? 

Puigdemont ha passat de ser el subjecte polític més odiat a convertir-se en el més desitjat pel poder espanyol —i una part del català— però aquests dos termes no són antagònics sinó complementaris. En tot cas, Pedro Sánchez haurà de decidir si activa un pacte del Majestic amb l’independentisme català a executar per avançat per salvar la seva investidura; i una taula de negociació que abordi realment el conflicte polític Catalunya-Espanya per tal de garantir-se l'aterratge de Junts en una pista sembrada de mines, represaliats, lawfare i escoltes amb Pegasus a tot l'independentisme. Això o un "sí és sí" a Rajoy, vull dir, a Feijóo, en clau d'alternativa a Vox sense cessions a Waterloo, com ja ha demanat el candidat del PP per carta a Sánchez, que ho tornaria a posar tot a lloc com sempre que convé posar-ho. Perquè al final, la decisió de Puigdemont és complexa i costeruda, però la resposta a la pregunta fonamental només la sap el vent: aguantaria Espanya un sí de Waterloo?