La penosa reconstrucció del règim bipartidista a Espanya a força de falses investidures i microcops palatins per allunyar dels centres de poder i decisió tant l'esquerra sospitosa (Iglesias) com la dreta tòxica (Rivera), o debilitar-les al màxim, a més d'arraconar l'independentisme català en el gratis total (ERC) o la inoperativitat (JxCat), no acabarà amb les eleccions del 10-N. Dubto que Pedro Sánchez ―a qui totes les enquestes situen com a guanyador de l'última i patètica partida― sigui capaç de governar i completar la pròxima legislatura. Però si ho fa, aventuro que bé podria ser l'última del líder del PSOE. El 2023, o abans, si Pablo Casado juga bé les seves cartes, un PP rejovenit i sanejat ―si no incorre en noves temptacions corruptes― podria assolir de nou la Moncloa. Cosa que suposaria el corol·lari lògic de l'operació per desactivar els experiments polítics de l'última dècada a esquerra i dreta.

A diferència del que ha succeït amb Convergència, els populars, malgrat el desastre final del marianisme, que ha suposat la implosió de la dreta espanyola en tres ofertes electorals, amb els taronges com a partit "nacional" i l'emergència de l'extrema dreta a cara descoberta (Vox), han estat capaços de conservar la marca de tota la vida i són en camí d'assentar el lideratge de Casado, pel qual fins fa molt poc ningú no donava un cèntim. 

Ara mateix, el PP apareix com el gran beneficiari del tremend embolic caïnita de l'esquerra PSOE-Podemos, al qual pot posar la cirereta i el risc màxim de fragmentació electoral la llista d'Errejón, el podemisme de seny. La mitjana dels sondejos publicats indica que Casado guanya més del doble d'escons que Sánchez ―28 davant 11― malgrat que el líder del PSOE es referma en primera posició. A la inversa, Cs, que es deixa una mitjana de 23 diputats, és el principal damnificat, i, en menor mesura Vox (6) i Unidas Podemos (5). Pel que fa a l'independentisme, ERC tendeix a baixar 1 o 2 escons mentre que JxCat aguanta els que va obtenir el 28 d'abril o en perd 1.

Fa pocs dies, Casado, que va ser ungit pel mateix Aznar, es va posar de part dels líders del PP basc als quals la ultra-chic Cayetana Álvarez de Toledo, que tornarà a ser candidata per Barcelona en el 10-N, va acusar ni més ni menys que de tebiesa davant dels "terroristes". Alhora, Casado va defensar la vigència del règim fiscal basc, els famosos concerts econòmics de matriu foral que garanteixen l'encaix d'aquells territoris en l'estat espanyol i que la indocumentada marquesa de Casa Fuerte, malgrat les seves tesis doctorals, confon amb privilegis o dons revocables de sa graciosa majestat o del papa Estat. Gràcies als concerts econòmics, els bascos ―i els navarresos― no se n'han anat, o, almenys, no s'han alineat amb l'independentisme català en el moment més àlgid del seu pols amb l'Estat.

A Casado li escau la barba estrenada aquest estiu, però, sobre tot, el gir al centre. L'independentisme, per molt que s'esforcin Junqueras i Rufián, té molt poc a fer amb Sánchez ―sembla mentida que encara no se n'hagin adonat―, però tindria camí a recórrer amb un Casado, que, si continua fent bé els deures, podria convertir-se en president. Encara que sembli estrany, aquest també és un altre possible momentum. D'aquí a quatre anys, els qui mouen els fils (l'anomenat deep state) hauran de decidir si mantenen el règim i l'escenari d'inestabilitat sota tutela de la monarquia o li fan un lífting democràtic. Si obren un temps nou, de distensió en què, entre altres coses, s'haurà de posar sobre la taula la previsible situació penitenciària dels líders catalans ―alguns dels quals pot ser que aleshores hagin complert 6 anys de presó― i el reencaix (o no) de Catalunya a Espanya.

D'aquí a quatre anys, els qui mouen els fils hauran de decidir si mantenen el règim sota tutela de la monarquia o li fan un lífting democràtic

I qui millor que un líder del PP per desenredar el que un altre líder del PP va deixar enredat? Caldria preguntar-se ―potser ho revela algun dia una crònica seriosa del procés feta des de Madrid― quin marge real va tenir Rajoy per negociar amb Puigdemont en el moment clau del mal anomenat xoc de trens. Això és, quan la disposició al diàleg del president i de la suspensió sine die de la declaració d'independència, que ja havia quedat en l'aire a la sessió parlamentària del 10 d'octubre del 2017, va obtenir com a resposta de la Moncloa el silenci i l'activació del 155, la supressió de l'autonomia catalana. Rememoro aquest momentum crucial amb la lectura de El naufragio (Península) de la periodista i directora adjunta de La Vanguardia Lola García, crònica precisa dels dies del procés i els seus prolegòmens, que il·lumina bé, des de la grada catalana, la successió de fets sobre l'escenari. I insisteixo: quan va deixar Rajoy d'anar 'de farol' ―ell també, no només Puigdemont, si és cert el que va dir Ponsatí―? Va ser per decisió pròpia? Va actuar com a simple executor del a por ellos, dissenyat per altres? O, simplement, va mirar cap a un altre costat?

El gest de Risto Mejide, que es presenta amb la llista Peor No lo Haremos (PNLH), diu molt dels temps que corren. La credibilitat de la democràcia electoral espanyola està sota zero. Però, sens dubte, tot seria molt més fàcil si Rosalía es presentés for president(a). A part del Barça, intueixo que als catalans no ens queden gaires més armes perquè es rendeixin els Tercios (de Flandes).