A més de contenidors cremant i barricades a Barcelona, la tòrrida tardor ha portat a les pantalles dues interessants pel·lícules que, en certa manera, connecten amb moltes de les línies de fons del moment present, no només a Catalunya, sinó a Espanya i al món.

La primera, Joker, la gènesi del famós brivall de Batman, protagonitzada per un immens Joaquin Phoenix, una pel·lícula que és com una martellada, fosca, inquietant, torbadora, amb la violència com a protagonista de principi a fi —hi pot haver justícia en la revenja, guerra justa, per brutal que sigui? (Tots sabem la resposta, que callem, o mirem cap a una altra banda). La violència, com el poder, al qual està unida de forma pregona, perquè el constitueix, és a tot arreu, que diria Michel Foucault. Ens envolta i ens configura. 

La segona, Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, que narra la devastadora topada amb el feixisme del filòsof i escriptor Miguel de Unamuno, interpretat per un altre basc, el gran Karra Elejalde. Don Miguel era un il·lustrat espanyol que, en la seva enèsima decepció, la República, només volia ordre i va veure com l'entrada de les tropes de Franco a Salamanca, de la universitat de la qual era rector en aquells dies de l'estiu i la tardor de 1936, li va passar per sobre com una piconadora.

Inoblidable —i disculpeu l'espòiler— l'escena en què, després del famós discurs davant de Millán Astray el Dia de la Raça (12 d'octubre) —"vencereu però no convencereu"—, Carmen Polo de Franco, esposa del futur dictador, agafa del braç el vell professor i el treu de la sala entre la cridòria amenaçadora i els insults dels militars i jerarques feixistes que van declarar la mort de la intel·ligència. Ara que, com Aznar va prescriure, es parla tant de les dues Catalunyes dividides i enfrontades, la dels indepes i la dels suposadament oblidats, ara que els columnistes seriosos proclamen la mort de la Catalunya un sol poble com Nietzsche va proclamar la mort de Déu, convindria revisitar aquesta escena. L'expulsió d'Unamuno del paranimf de la universitat de Salamanca, on s'ha proclamat la mort de la intel·ligència, és Espanya fugint d'ella mateixa. És clau. Alguns, separadors més o menys emboscats, somien amb una Catalunya en flames, enfrontada i dividida, que els permeti sublimar el fracàs històric d'una Espanya incapaç de superar l'odi atroç contra si mateixa.

Alguns, separadors més o menys emboscats, somien amb una Catalunya en flames, enfrontada i dividida, que els permeti sublimar el fracàs històric d'una Espanya incapaç de superar l'odi atroç contra si mateixa

Però el programa pot continuar. Hi ha una altra pel·lícula, més antiga, La ciutat cremada, d'Antoni Ribas, estrenada el setembre de 1976, menys d'un any després de la mort de Franco al llit i el mateix mes de la Diada de Sant Boi, la primera tolerada després de la dictadura. Aquest va ser també l'any de la matança d'obrers a Vitòria que Lluís Llach va musicar amb Campanades a morts. Emmarcada entre 1899 i 1909, entre la derrota d'Espanya en la guerra d'independència de Cuba, la fi del que quedava del vell imperi colonial, i la Setmana Tràgica de Barcelona —quan, llavors sí, la ciutat va cremar pels quatre costats—, retrata un altre moment crucial les continuïtats del qual, en forma de lluites i ferides obertes, també de visions sempiternes de la jugada —aquesta burgesia temorosa de l'empoderament del poble— es prolonguen fins al present.

Es va projectar La ciutat cremada —censurada durant un any— quan la incerta transició espanyola gatejava i Catalunya, de nou, intentava explicar-se. Felip VI tenia llavors 9 anys, com servidor —ambdós som de la collita del 68—, i el seu pare, Joan Carles I, nomenat hereu a títol de rei pel general Franco, intentava pilotar aquell, sens dubte, complex moment —el meu, obrer emigrat a Catalunya des de la seva Extremadura natal, també, com tants i tants altres—. Que diumenge que ve se celebrin eleccions generals per quarta vegada consecutiva en 4 anys perquè l'Estat espanyol no tolera una presidència suportada en part pels vots de l'independentisme català, o el malson de Pedro Sánchez del govern amb Podemos —al qual la dreta i la ultradreta rediviva es refereixen com "els comunistes"— revela que, a la fi, l'"atado y bien atado" continua marcant el límit, el sostre d'acer, del que es pot i no es pot fer a l'Espanya del 2019.

Si fos el rei d'Espanya, faria mitja volta, deixaria estar l'enèsima visita blindada a Barcelona per a un altre dia, i me n'aniria al cinema a veure 'Joker' o 'Mientras dure la guerra', o totes dues

Més de 40 anys després de l'inici de la transició espanyola, a Catalunya hi torna a haver manifestacions encapçalades amb les paraules llibertat i amnistia, com la que el Regne d'Espanya va concedir el 1977 als presos polítics de la dictadura. Crec que en l'agenda de la visita de Felip VI d'aquest dilluns i aquest dimarts a Barcelona no figura l'assistència a cap de les projeccions cinematogràfiques esmentades; ni sé si a la reial filmoteca hi ha una còpia de La ciutat cremada. En tot cas, adjunto la de YouTube. Jo, si fos el rei d'Espanya, faria mitja volta, deixaria l'enèsima visita blindada a Barcelona per a un altre dia, i me n'aniria al cinema a veure Joker o Mientras dure la guerra, o totes dues. La sessió doble potser ajudaria l'autor del discurs del 3 d'octubre a comprendre per què hi ha espectadors als cinemes de Barcelona que aplaudeixen Joker, en la seva apoteosi, quan Gotham crema, i altres que es queden muts quan ressonen a la sala els trets dels feixistes rematant gent a les cunetes d'Espanya, 1936, de la pel·lícula sobre els inicis de l'Alzamiento. També buscaria La ciutat cremada, per si de cas, i per educació.