Fa quinze anys que Pasqual Maragall li va etzibar a Artur Mas en el Parlament allò de "vostès tenen un problema que es diu 3%" i no només Convergència sinó la sociovergència, aquest bloc d'interessos i conveniències compartides sobre el qual es va consolidar i es va governar l'autonomia, va començar a esquerdar-se. Catalunya entrava en la postmodernitat, en el temps en què l'únic clar i sòlid és que no hi ha res clar ni sòlid. Maragall va dinamitar amb aquesta acusació un model polític dual segons el qual la Catalunya autònoma se sostenia en el repartiment de poders, i amb ell, en els silencis mutus, entre la CiU de Jordi Pujol i el PSC de José Montilla i els capitans del Baix Llobregat, els uns al capdavant de la Generalitat, els altres dels grans ajuntaments.

Hi va haver cas 3% que va encendre el llum a la cambra fosca del finançament de CDC, i hi va haver un cas Palau, que va embrutar per a molt temps la rebotiga de la gran cultura catalana clàssica (burgesa); però també hi va haver cas Mercuri, que va afectar el PSC, i cas Pretòria, netament sociovergent. Es va estendre la convicció que ningú no estava lliure de pecat en la parella PSC-CiU, CiU-PSC. No només els grans partits espanyols, la Filesa del PSOE, després la Gürtel del PP, estaven corcats pel tèrmit de la corrupció. Alguna cosa feia olor de podrit al centre polític del mític oasi català, aquell que tants volen ara ressuscitar. I el 2014, la confessió de Jordi Pujol sobre la seva herència no declarada a l'estranger va suposar el cop definitiu a la visió i la idea, i el tòpic, d'un temps i un país. 

Si Maragall va ser l'home que, assenyalant els draps bruts de Convergència va il·luminar el fons de les aigües de tot l'estany català, Mas va trencar el guió sociovergent de la relació pactada amb Espanya i va evidenciar el dèficit democràtic (consentit) del sistema

Si Maragall va ser l'home que, assenyalant els draps bruts de Convergència va il·luminar el fons de les aigües de tot l'estany català, Mas, sent president a partir del 2010, va acabar trencant el guió sociovergent de la relació pactada amb Espanya, el peix al cove, el desenvolupament competencial a canvi de suport al govern de torn a Madrid i va evidenciar el dèficit democràtic (consentit) del sistema. El 2012, el cop de porta de Rajoy a la proposta de pacte fiscal va mostrar, per si no havia quedat prou clar amb el cop del TC a l'Estatut del 2006, que ni hi havia peix ni tampoc cove, que el model autonòmic havia arribat a la seva fase final i que la següent era una paret.

En el 2014, l'immobilisme de Rajoy i la desorientació i la por de grans patrons, des de banquers a editors de premsa passant per intel·lectuals orgànics del règim del 78, van portar Mas a treure al carrer les urnes de l'autodeterminació, la consulta sobiranista del 9-N, la primera gran fita del procés. Aquest diumenge ha expirat la condemna de 13 mesos d'inhabilitació imposada a Mas per aquella consulta que el Congrés dels Diputats, amb el PP i el PSOE al capdavant, va rebutjar autoritzar al seu dia. De la sociovergència a la independència. Els següents capítols passarien per l'ampliació de la mobilització popular i el suport electoral als partits independentistes catalans fins a extrems desconeguts i, finalment, l'anomenada DUI d'octubre del 2017 i la repressió dels seus responsables polítics, el govern Puigdemont-Junqueras per part d'un Estat disposat a perdre tots els papers: suspensió de l'autogovern català, presó, exili i mig Catalunya posada sota sospita per l'aparell policial i judicial espanyol.

El problema de la taula de diàleg de Sánchez i Torra és que no hi ha res sobre el que dialogar perquè no hi ha res a oferir, i, per tant, tampoc res a acceptar o rebutjar

Aquest dimecres es reuniran els representants dels governs de Pedro Sánchez i Quim Torra a Madrid, amb ambdós presidents al capdavant de l'anomenada taula de diàleg -o negociació-. En aquesta taula es parlarà de tot i no es decidirà res; ho sap tothom, els que volen que se celebri i els que no. Tots tenen o tindran eleccions dins de poc o de molt poc, al País Basc, a Galícia, a Catalunya. La repressió de l'independentisme per part de l'Estat sorgit del règim del 78 ha renovat el límit infranquejable -no autodeterminació- per a qualsevol discussió sobre el futur polític de Catalunya que va imposar l'aparell de l'Estat franquista durant la transició. Ningú no vol semblar menys dialogant que ningú, ni l'independentisme català, per raons òbvies, ni Sánchez i el seu soci Pablo Iglesias. A tot estirar, pot ser que els presos polítics siguin algun dia indultats.

En els temps de la (corrupta) sociovergència -i del PSOE/PP de González i Aznar, la seva contrapart espanyola- tot era més fàcil. Catalunya no ha rebut pràcticament cap traspàs o ampliació competencial des que Aznar va retirar la Guàrdia Civil de les carreteres el 1996 amb el pacte del Majestic, entre altres coses. En realitat, el problema de la taula de diàleg de Sánchez i Torra és que no hi ha res sobre el que dialogar perquè no hi ha res a oferir, i, per tant, tampoc res a acceptar o rebutjar. El marge imposat als negociadors pels qui de veritat manen és gairebé zero. Espanya no té alternativa per a la independència de Catalunya perquè es va acabar el peix i va cremar el cove fa molt, molt temps. La qual cosa és un drama en si mateix. I sense sociovergència a la vista perquè tot torni a lloc. Oi?