No va ser en una cafeteria a Prenzlauer Berg, un dels barris de moda a Berlín, ni tampoc els interlocutors van ser Carles Puigdemont i dos enviats de Pedro Sánchez, però déu n’hi do com és de curta, a vegades, la distància entre un article fake i la realitat. Va ser a Madrid, a l’hotel NH Ribera de Manzanares, a tocar del Vicente Calderón. I a les trobades van participar el possible futur vicepresident del govern espanyol, José Luis Ábalos, el més semblant a un secretari d’organització del PSOE d’aquells de tota la vida -dels que avui t’amenacen amb un nou 155 (“la segona vegada no costa tant com la primera”) i demà et proposen un ministeri-  i els caps dels  grups d’ERC (Joan Tardà), el PNB (Aitor Esteban) i el PDeCat (Carles Campuzano i Jordi Xuclà) al Congrés. 48 hores després, Sánchez es convertia en president del Govern espanyol, en triomfar per golejada i contra el pronòstic de molts la moció de censura per derrocar Mariano Rajoy. L’alineació dels astres ha fet que el dirigent socialista, el renascut, l’home a qui van defenestrar la vella guàrdia del PSOE, l’Ibex 35 i el diari El País, hagi pres possessió aquest dissabte només mitja hora abans que ho fes el govern definitiu de Quim Torra. A l'acte de la Generalitat, les absències -els presos i exiliats, representats pels seus familiars-, van comptar tant com les presències: els presidents Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas. A vegades, el teatre de la història, i de la política, -i de la vida- és un remolí que fa saltar pels aires la lògica del temps; i tot és un moment, un ara, en què sembla que l’ahir, el que va poder ser, està per venir, i el futur ve carregat de passats.

A Rajoy se l’ha emportat el dit acusador del jutge de l’Audiència Nacional que ha condemnat els executius del consell d’administració de Gürtel (Bárcenas i companyia) mentre el president, José María Aznar, vola lliure. D’aquella pols vénen aquests fangs (putrefactes) i al PNB, certament, se li feia difícil, un cop activat el mecanisme de la moció de censura, carregar amb el mort i el puro. Però va ser la determinació d’ERC i el PDeCAT el factor que, de carambola, va ficar al sac de Sánchez la bola basca. Sánchez, en conseqüència, li deu la seva presidència al PNB, però més encara a l’independentisme català. A mesura que passin els dies s’anirà veient que en aquest temps polític -i vital- hiperaccelerat  hi haurà un abans i un després del desallotjament de Rajoy de la Moncloa com hi ha un abans i un després del referèndum de l’1 d’octubre i la no-independència del 27, el seu epíleg. L’inesperat triomf de la censura de Sánchez, ha obert diverses finestres d’oportunitat per a molts actors polítics; o, almenys, les assenyala, les dibuixa, en el complex tauler espanyol i català. Punts de fuga, fins i tot, d’interessos antagònics. D’aquí la confusió generalitzada que regna encara en tots els actors, començant pel mateix Sánchez. 

Merkel deu pensar que la sobtada caiguda del seu soci Rajoy és un regal del cel perquè Espanya no es converteixi en la segona Itàlia: que el nacional-populista Albert Rivera –“solo veo españoles”- no arribi al poder

No gaire lluny de Prenzlauer Berg, un dels barris de moda a Berlín, la canceller Angela Merkel deu pensar que la sobtada caiguda del seu soci Rajoy és un regal del cel perquè Espanya no es converteixi en la segona Itàlia: que el nacional-populista Albert Rivera –“solo veo españoles”- no arribi al poder. O, almenys, que no ho faci mitjançant la passejada militar vaticinada per les enquestes. Rivera, absolutament descol·locat, és la segona víctima de la moció de censura de Sánchez: el bipartidisme, després del fracàs de la presidència en precari de Rajoy, assaja una nova via per ajornar el seu sacrifici definitiu a mans dels emergents. És cert que la maniobra ha necessitat del concurs de l’altre nou líder nacional-populista espanyol, Pablo Iglesias, però recordeu que l’aspirant a assaltar el cel viurà en un xalet de 600.000 euros amb “permís” de la militància de Podemos. Pablo ja és de la casta: el sistema té nous estabilitzadors pel flanc esquerre. I si Merkel està satisfeta del tallafocs que Sánchez ha posat als taronges no ho deu estar menys una part de la coalició política, econòmica i mediàtica que va haver de beneir l’A por ellos i l’arribada del règim del 155. En el plet català, Espanya s’ha començat a fer por a ella mateixa i la imatge esperpèntica dels escamots d’ultres retirant llaços i creus grogues aplaudits per Rivera o Carrizosa hi té molt a veure. La hiperventilació unionista, per molt que es vesteixi de taronja, va en la direcció contrària del clima de distensió que, se suposa, pot afavorir l’aixecament formal del 155. La moció de Sánchez torna a deixar Rivera on era: 32 diputats, és a dir, 105 menys que el PP, 53 per sota del PSOE i a 39 de Podemos i les confluències.

La hiperventilació unionista, per molt que es vesteixi de taronja, va en la direcció contrària del clima de distensió que, se suposa, pot afavorir l’aixecament formal del 155

Aixecat, segons sembla, el 155, i amb Rajoy fora de la presidència d’Espanya, Rivera, en fi, és un obstacle per a qualsevol intent de diàleg entre els governs de Sánchez i Torra. Molts corren, però, a assenyalar l’altre obstacle: Puigdemont. Ho diuen els seus adversaris habituals, però el rum-rum també se sent des de les files del foc amic. No tant des d’ERC, per qui la satisfacció perquè a Madrid hagi tornat a ressuscitar el pacte de Sant Sebastià, encara que sigui per una estona, se suma a la que comporta la formació de Govern a Catalunya i, en conseqüència, l’allunyament d’unes noves eleccions. És des del PDeCAT, que aquests dies ha tornat a exercir a Madrid el paper (exitós) de la vella Convergència, des d’on Puigdemont serà assenyalat aviat com un obstacle per a un temps encara unicornial: el del diàleg. El que no es veu tan clar és què obstaculitza o pot obstaculitzar Puigdemont: la llibertat dels presos i exiliats (amnistia)?; el reconeixement de la violència d’Estat desplegada a l’1-O?; l’aixecament efectiu del control sobre les finances de la Generalitat?; la restitució de les competències de l’Estatut del 2006 fulminades pel cop del Tribunal Constitucional?; l’acceptació final d’una consulta a l’escocesa, pactada, per part del’Estat? O és que potser el temari del diàleg pot ser un altre en aquests moments?

Una vegada més, es parteix d'una falsa simetria: apartat Rajoy de l'escenari, Puigdemont també se n'hauria d'apartar 

Una vegada més, es parteix d’una falsa simetria: apartat Rajoy de l’escenari, Puigdemont també se n’hauria d’apartar. Però, és que potser Arrimadas pot presentar-li una moció de censura? No, gràcies a la justícia espanyola, que impedeix a Puigdemont materialitzar els seus drets polítics amb plenitud accedint a l'escó al Parlament, com a la resta d'exiliats i presos que van ser elegits el 21-D. L' assenyalament de Puigdemont, en tot cas, com el següent obstacle a superar és, en tot cas, la via que s'invoca per neutralitzar la realitat (incòmoda): que no hi haurà diàleg i negociació entre els governs de Sánchez -o de qui sigui- i de Catalunya mentre no es reconegui, per part de Madrid, que és Puigdemont, i ningú més, el president “efectiu” de la Generalitat. Pot o no agradar, però és l’Estat, la justícia espanyola, qui l'ha creada, aquesta situació.

Pedro Sánchez, que ha fet bé de reconèixer la presidència i el govern “legal” de Quim Torra, el mateix Quim Torra a qui va titllar de "racista" i "xenòfob" fa ben pocs dies, faria molt més bé, encara, de trucar a Berlín. Pablo Iglesias ho va fer i ho va entendre de seguida (encara que Ada Colau i Xavier Domènech facin veure una altra cosa). Més a la curta que a la llarga, el futur polític del flamant president d'Espanya pot dependre d'aquesta trucada.