En les pròximes hores es dilucidarà si Jordi Turull i Laura Borràs arribaran a un acord per liderar una candidatura conjunta al congrés de Junts del 4 de juny o bé optaran per la confrontació. Com se sap, Turull s'ofereix per rellevar el seu company de presó Jordi Sànchez com a secretari general i proposa que Borràs ocupi la presidència a la qual, avui fa una setmana, va renunciar Carles Puigdemont. Com sigui que Borràs està disposada al que faci falta en política llevat d'exercir com a element decoratiu, la presidenta del Parlament es reserva les seves cartes. De fet, Borràs parteix amb avantatge: la presidència del partit ja la té, d'entrada. Ningú no l'hi discuteix. Però no vol només el càrrec: vol el poder, per la qual cosa, si no hi ha pacte tot fa pensar que optarà per disputar a Turull la secretaria general en un partit on són els militants els qui decideixen, directament, o reclamarà una presidència executiva, que, si s'accepta, implicaria una reforma d'estatuts com a garantia de la delimitació de competències. Una cosa que, per raons òbvies, no era necessària en el cas de Puigdemont. La qüestió, emperò, va molt més enllà dels personalismes: Junts es juga el seu futur a mitjà termini en les setmanes vinents i el conjunt del moviment independentista bastant més del que sembla. I les perspectives ara mateix estan més a prop d'un fallit congrés de refundació de l'antic espai convergent, com va ser el del PDeCAT el 2016, que de posar proa cap a la presidència de la Generalitat que van cedir a ERC en les eleccions del 2021.

Les preguntes són dos: poder per a què?; i, és viable Junts més enllà de Puigdemont? Poder per prendre decisions, òbviament, i és aquí on sorgeixen nítidament les diferències entre Turull i Borràs, que, al seu torn, exemplifiquen bastant nítidament la cruïlla de l'independentisme postprocés. Borràs vol un partit que acompanyi el moviment independentista i que reactivi el pols amb l'Estat al carrer i les institucions, si pot ser, és clar, amb ella al capdavant o al pont de comandament. En aquest sentit, Borràs vol ser, en part, un Puigdemont de l'interior, una líder indiscutible, amb un Junts més a prop del que va ser en els seus inicis, una coalició electoral, que una força política jerarquitzada, estructurada i organitzada clàssica. Aquí, Borràs és també més el Jordi Pujol de la Convergència-moviment que el Miquel Roca de la Convergència-partit. Però també el Pasqual Maragall de Ciutadans pel Canvi que el José Montilla del PSC com a partit més leninista que dels soviets, per entendre'ns. Quant a la política d'aliances, Borràs aposta només per l'independentisme en tots els nivells de l'administració. Turull és l'altra cara de la moneda: el projecte de l'exconseller i exdirigent de Convergència és tan pujolista o més que el de Borràs però en el terreny pragmàtic: Junts ha de tornar a ser el partit hegemònic de l'independentisme, és a dir, ha de tornar a relegar ERC a la segona posició, i, de nou, presidir la Generalitat. Amb un enfocament, a més, que no serà el del procés sinó el de la restitució del poder arrasat pel 155 i la repressió; i, sempre, sense renunciar a la independència com a objectiu final. Al capítol de les aliances això inclou sens dubte l'independentisme, ERC i la CUP, però també el PSC, de moment, en diputacions i ajuntaments. A Junts són molts els que volen tenir "mans lliures" en la relació amb el PSC de Salvador Illa almenys al mateix nivell que les té ERC amb el PSOE de Pedro Sánchez.

Si el que representa Borràs a Junts, la militància independent més compromesa amb l'activisme independentista, no troba col·locació en el congrés, les bases per al quart partit de l'independentisme estaran posades

Curiosament, la llegendària veta llibertària de la política catalana és avui més present a Junts que a ERC. Molt probablement, la presidenta del Parlament i cap de cartell en les passades eleccions encara s'imposaria en una pugna congressual com a líder de les bases de Junts. Junts, com l'antiga CDC, és un partit de càrrecs —o governa o governa— però s'assembla al primer Podemos perquè, al seu torn, es configura en congressos assemblearis: els militants trien. Borràs parteix amb avantatge perquè li sobra moviment, i lideratge, també electoral, encara que li falta partit —estructures i càrrecs—; Turull té la maquinària a les seves mans, però pot allunyar Junts del moviment independentista si es passa de pragmàtic i no l'encerta amb el futur cartell electoral. És a dir, si, quan toqui escollir nou candidat a la Generalitat no troba el just mitjà entre Puigdemont i el projecte d'una Junts possibilista per maniobrar en el postprocés sense gaires cotilles. Un perfil en el qual difícilment encaixaria Borràs. Ara com ara, si el que representa Borràs a Junts, la militància independent més compromesa amb l'activisme independentista, no troba encaix en el congrés, amb una o una altra fórmula, les bases per al quart partit de l'independentisme que suggereixen Elisenda Paluzie i alguns d'altres, estaran posades. Uns 700.000 votants de formacions independentistes es van quedar a casa en les eleccions al Parlament de fa un any. En aquestes coordenades, Junts, que al capdavall és l'únic partit nou sorgit de les urnes de l'1-0, o, si ho preferiu, de la dècada del procés sobiranista, té totes les de perdre. I, més encara, sense Puigdemont a la presidència.