L'espanyolisme polític, mediàtic, econòmic i judicial, i la camarilla del "A por ellos!", unida ja per sempre a la figura del rei Felip VI com el cop i la dictadura de Primo de Rivera al seu besavi Alfons XIII, ha intentat construir un potent relat-fake del procés independentista. Es tracta de la mentida judicialitzada del contuberni violent contra l'Estat que té les seves dates clau el 20 de setembre i l'1 d'octubre del 2017, en les protestes davant de la Conselleria d'Economia i el referèndum d'autodeterminació. Quim Forn va desmuntar quirúrgicament una bona part dels vímets d'aquest relat amb una memorable col·lecció de calbots al fiscal en la primera sessió del judici al Tribunal Suprem. Per la seva part, la vehemència de l'al·legat d'Oriol Junqueras, va posar en suspens la major: que el Govern no va cometre cap delicte convocant un referèndum, segons el Codi Penal vigent. El judici al procés, en iniciar la segona setmana de sessions, és una mica més fake que la setmana passada i una mica menys que la propera.

En paral·lel, els últims mesos s'ha construït un altre conte, aquest més amable, que porta la firma de la tercera via, on el PSC de Miquel Iceta és ara el guardià del far antany ocupat per Josep A. Duran i Lleida. Aquest relat ha concitat el suport entusiasta de la premsa catalana d'ordre i d'una part de l'independentisme espantat pel que ha interioritzat com una (auto)derrota, la fracassada DUI, si és que va arribar a ser DUI. I s'assembla bastant al que el sociòleg Zygmunt Bauman va anomenar en un dels seus últims assajos retrotopia, la nostàlgia d'un suposat futur millor que, paradoxalment, resideix al passat. La translació és senzilla: en fallar-nos la utopia, el futur (la independència) ―hi haguéssim cregut o no―, mirem cap al passat, la retrotopia (l'autonomisme), quan, en teoria, tot anava millor. Tot anava millor amb Pujol i amb Maragall-Montilla, i fins i tot amb el primer Mas, suggereixen els retrotòpics. Encara que, com tothom sap, va ser en aquell món retrotòpic nostre on l'Estat va donar el cop contra l'Estatut del 2006, tan (suposadament) enyorat ara pel PSOE i el PSC. Els cooperadors necessaris d'aquella ribotada que li va aplicar Alfonso Guerra a la comissió constitucional del Congrés com vaselina abans de la destralada del Tribunal Constitucional.

En l'esquema ideal de la tercera via, Junqueras hauria de ser el nou president i Puigdemont, aquest corcó, hauria de ser escombrat de l'escena

El relat retrotòpic amb què s'intenta encarrilar el post-procés diu que l'independentisme està dividit entre una ànima pragmàtica i possibilista, amb la qual es pot parlar i negociar, i transar, liderada pel valent Oriol Junqueras i la post-Convergència sense líder (el PDeCAT), i una ànima intransigent i doctrinària, amb la qual no hi ha res a fer, encapçalada des de Waterloo pel covard Carles Puigdemont, es vulgui o, no el president legítim. En aquesta dialèctica retrotòpica, en l'esquema ideal de la tercera via, Junqueras hauria de ser el nou president i Puigdemont, aquest corcó, hauria de ser escombrat de l'escena. De fet, addueixen, Junqueras abona la jugada en voler convertir-se en una mena de nou Pujol. El seu discurs ultratransversal, tant en l'ideològic com en l'identitari, i la seva vivència del temps a la presó com una estació necessària en el via crucis cap a la victòria final de l'independentisme (sempre ajornable) validen aquesta tesi. Però les coses són una mica més complicades.

El problema d'aquest esquema retrotòpic és, com sempre, la pura i dura realitat. Junqueras és a la presó i s'enfronta a una petició de condemna de 25 anys; si és inhabilitat, no es podrà presentar a les pròximes eleccions catalanes. Alguns les situen ja immediatament després del judici i la marató a què ha donat el tret de sortida Sánchez anticipant les generals al 28 d'abril, a menys d'un mes de les municipals, europees i autonòmiques del 26 de maig. En canvi, tot indica que Puigdemont sí que podria tornar a encapçalar una llista de l'independentisme en aquestes eleccions com ja va fer el 21-D. Qui serà el rival efectiu de Puigdemont per part d'ERC en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya? Potser Roger Torrent, a qui la meitat de l'independentisme acusa d'haver impedit la investidura a distància del president a l'exili?

Qui serà el rival efectiu de Puigdemont per part d'ERC en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya? Potser Roger Torrent?

Encara que enmig de la confusió sempre hi hagi la temptació de recórrer-hi, és prou difícil que tornin els mals bons vells temps. Sembla que també des d'ERC s'està començant a trencar aquest esquema d'improbable retorn al preprocés. El no als pressupostos de l'Estat ho demostra, fins i tot encara que alguns creguessin que Sánchez només fanfarronejava amb l'amenaça d'eleccions. I el crit d'"unitat, ―que no vol dir llista unitària― en la manifestació de Barcelona contra el judici del Suprem és alguna cosa més que un clam. La marató electoral-judicial de Sánchez ha agafat bona part de l'independentisme amb el peu canviat. A l'espai puigdemontista, on conviuen fins a quatre sigles distintes, urgeix una ràpida clarificació (llistes, candidats, missatges); com també li convé a ERC apostar decididament per la unitat d'acció amb els seus actuals socis en el Govern. Si l'independentisme no fa (bé) els deures davant la sobredosi d'urnes i sessions judicials que s'acosta, molts electors fatigats es quedaran a casa.