La política catalana també ha tingut i té els seus Pérez Rubalcaba, en pau descansi. Miquel Iceta, primer secretari del PSC i candidat in pectore a la presidència del Senat, per exemple. L’hi reconeix qualsevol que l’hagi tractat mínimament. Com el traspassat polític càntabre, Iceta és un cap ben moblat. Ha excel·lit durant anys i panys per la seva intel·ligència i habilitat política, per saber moure’s com ningú entre bastidors, a les cuines del poder, però també per ballar-la com qui més millor dalt de l’escenari, literalment, davant de tothom. La vergonya ―i no ho dic amb ironia― la va deixar a casa fa dècades. En la combinació mesurada entre discreció ―i és clar, opacitat, què seria la política sense aquell bri de secret?― i transparència sense embuts ―va ser el primer a fer pública la seva condició d’homosexual―, resideix segurament una bona part del secret de la fórmula Iceta.
Iceta ha sabut estar, com pocs, a les verdes i a les madures. I, sobretot, ha sabut mantenir com ningú, gairebé sense interrupció, la connexió amb Madrid. Amb el PSOE o el PP. Igual com Rubalcaba va sobreviure políticament a Guerra, a Felipe, a Almunia o a Zapatero, Iceta ha continuat al peu del canó després de la generació de polítics de l’Estatut i el procés en les seves distintes fases, la majoria dels quals cremats, retirats, i, últimament, empresonats i exiliats. El balanç d’Iceta en aquesta etapa ha estat més aviat discutible per molts ―per no dir lamentable―, però, segurament, té tot el sentit que Sánchez li hagi ofert ara coronar el seu cursus honorum amb la quarta magistratura més important de l’Estat espanyol. Entre els polítics catalans en actiu, pocs poden exhibir tants mèrits per a la plaça com el federalista Iceta.
Iceta, que és un gran resilient, ha fet durant aquests últims anys, i, especialment, des de la tardor del 2017, una cosa i la contrària sense enganyar mai ningú. El dirigent socialista ―ell sempre ha preferit qualificar-se de “reformista”― no és ni ha sigut mai independentista, però ha admès en més d’una ocasió que si els catalans rebutgessin una reforma federal de la Constitució i un nou Estatut associat, s’hauria de plantejar l’opció de la independència; o que si el 65% dels catalans vol la independència, la democràcia espanyola haurà de trobar la manera d'encaixar-ho... També s’ha pronunciat a favor d’un indult dels presos polítics ―condició que, òbviament, no els reconeix―. I cada vegada que s’ha passat de voltes a la pista de la disco on obren i tanquen amb el "A por ellos”, el PSOE, el partit "germà", l’ha fet callar per por de pagar la factura electoral a les Espanyes: "No és no". La qual cosa diu molt del grau d’obertura i pluralitat real de dites Espanyes per més que el PSC i el tercerviisme ―després de Josep A. Duran i Lleida, Miquel Iceta és l’autèntic apòstol de la tercera via― hi mantinguin una fe paulina. Però en fi, Iceta, que allà pels primers anys noranta va ser alumne avantatjat a la Moncloa d’un tal Narcís Serra, possiblement el català que més amunt ha arribat a la piràmide de poder del règim del 78, també ha demostrat que sap posar-se on toca quan des de la Moncloa o la Diagonal toquen a sometent. Vet aquí el perquè d’aquella selfie infausta del dirigent socialista català amb Enric Millo ―també conegut com a Mr. Fairy i ara cap de les ambaixades de la Junta d'Andalusia―, Dolors Montserrat i Xavier García Albiol el 29 d’octubre del 2017 en la manifestació per la unitat d’Espanya a Barcelona amb què l’unionisme va respondre el referèndum de l'1-O i va escalfar motors per al 155 que Iceta va intentar desactivar però finalment va beneir, en un gest que el deixa on el deixa a ulls de la meitat dels ciutadans del país que diu servir sencer.
L’altre moment, lleig, molt lleig, el va protagonitzar Iceta just abans de començar el debat de candidats de TVE de les eleccions convocades pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, gràcies als poders d’excepció (d’estat d’excepció encobert) que li va atorgar el 155, els comicis del 21-D. Iceta somriu mentre comenta alguna cosa a cau d’orella a una esplendorosa Inés Arrimadas que també es diverteix. Tots dos observen amb to burleta Jordi Turull, exconseller de Presidència destituït que ja havia estat empresonat i que tornaria a la presó en ple debat de la seva pròpia investidura com a candidat a la presidència de la Generalitat per JxCat, després que, mitjançant diverses maniobres s’impedís la reelecció del president Carles Puigdemont, exiliat, i del també pres polític Jordi Sànchez. Durant el debat, Turull va retreure a Iceta que mentre ell ballava, a altres se’ls estava emmanillant. Iceta, molest, va respondre-hi que va ser decisió d’un jutge, no d’un socialista. Quan els bàrbars van saquejar Roma es va escriure que eren l'eina de Déu perquè la Urbs porgués els seus pecats.
És molt significatiu que, després de 40 anys de restauració democràtica espanyola, un català pugui arribar a la presidència de la Cambra territorial, el Senat. El 27 d’octubre del 2017, molta gent finalment va saber per a què serveix el Senat: ni més ni menys que per donar llum verda a la intervenció d’una autonomia, la catalana, pel govern de l’Estat; per la “força” de llei d’un article de la Constitució espanyola que mai s’havia aplicat. La pregunta és: què hauria fet Iceta si hagués estat president del Senat el dia que el PP, el PSOE i el PSC ―amb l’única excepció del senador i president José Montilla― i Cs van votar el 155? Esquerra Republicana (ERC), el partit del qual depèn que el Parlament de Catalunya designi Iceta senador autonòmic perquè, a la vegada, pugui ser proposat com a candidat a la presidència del Senat, s’haurà de fer aquesta pregunta els propers dies.
ERC s'haurà de preguntar què hauria fet Iceta si hagués presidit el Senat quan es va votar el 155
Ara com ara, els republicans no hi han tancat la porta a donar el plàcet a Iceta. Demanen un gest. Però el gest que s’ha de demanar a Iceta, i a Pedro Sánchez, no és visitar Oriol Junqueras, i Jordi Turull i la resta de presos polítics a Soto del Real. No cal anar a Soto del Real a ballar el rock de la presó, no s'ho creurà ningú. El que cal és posar-se a treballar immediatament perquè la mateixa maquinària que els ha detingut, empresonat, forçat a l’exili i els està jutjant, aquesta maquinària que Iceta coneix bé des de fa tant de temps, els deixi en llibertat com més aviat millor. Iceta, que és tan home d'Estat com ho era Rubalcaba, pot. Mentre això no passi, mentre els presos polítics no siguin lliures i aquests exiliats que, en tant que candidats al Parlament Europeu fan mítings lliurement per mitja Europa no puguin tornar al seu país, el Senat d’Espanya hauria de continuar esperant una mica més un Miquel Iceta. Possiblement, encara no se'l mereix.