La forma més antiga de vida sobre la Terra podria ser també l’última. Aquest és l’epíleg paradoxal de l’exposició sobre la intel·ligència artificial (IA) que aquests dies es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En una mena de vas cilíndric ple d'aigua —en clar homenatge als mítics laboratoris de científics malvats de la sèrie B— batega quelcom semblant a una patata o ou cablejat que recorda un encèfal. L'ens està submergit i subjectat sota una llum blavosa (la font d’energia vital?) a la qual també està connectat, i —les bombolles ho delaten—, sembla que respira. La cosa en qüestió és una instal·lació artística assistida amb IA sobre els denominats arqueus, organismes unicel·lulars que, segons les darreres investigacions, són els més antics del planeta i tenen capacitat d’adaptació a condicions extremes. Vet aquí una forma de vida postsingularitat (humana) i post canvi climàtic, segons detalla la descripció de l'obra d'Anna Dumitriu i Alex May, que ve a ser la cirereta de la visita.

La IA, doncs, ens diu també què serem: una mena de moniato banyat de llum blava i que podria fer funcionar alguna gran intel·ligència central com la que proposen els transhumanistes de la Singularity University de Google a Silicon Valley, on ments preclares tan fastigosament humanes com la del tecnòleg Rai Kurzweil —dono més noms per anar aterrant l’article— fa anys que pensen el moment en què la IA igualarà i superarà la intel·ligència humana. De fet, la recent crisi d'OpenAI, la propietària del popular ChatGPT, amb l'estrany acomiadament i sobtat retorn del seu cofundador Sam Altman, i la denúncia d'alguns empleats sobre el desenvolupament d'una IA potencialment destructiva per a la humanitat, indiquen que el moment ja hauria arribat molt abans de les previsions de Kurzweil. En el mentrestant del procés accelerat de ciborgització de l'espècie, el human enhance o millora humana a partir de la biotecnologia i la cibernètica, ens guarirà de tots els mals físics, ens allargarà la vida al nivell de les tortugues de les Galápagos i, periclitat el patiment, ens convertirà en éssers posthumans, també moralment perfectes. L’imperatiu tecnològic —els transhumanistes proclamen que és deure i obligació de l’espècie humana transhumanitzar-se— jubilarà l’imperatiu moral de Kant, el far de la Il·lustració. No limits. En el final del viatge, serà possible prescindir del cos biològic per esdevenir de ple el que diuen que ja som: pura informació, un assortidor de dades que encara emmalalteix i mor, si bé això, al final, també deixarà de tenir importància, perquè la immortalitat virtual, insípida i indolora és a prop.

A l’exposició del CCCB, que recomano, és possible parlar i fer moixaines a un simpàtic gosset-robot que no menja ni, per tant, defeca —imagineu tot l’estalvi i netedat de les voreres i parcs infantils que comportarà l’adopció de l’animaló electrònic—. També és possible sotmetre’s a divertides experiències de tractament biomètric, és a dir, de reconeixement facial, com el que ja es fa servir als aeroports o als exàmens universitaris en línia per tal de registrar turistes, localitzar terroristes o identificar estudiants temptats de ser suplantats per un cosí llest o una aplicació d’IA per fer la prova telemàtica. La IA serveix perquè el PIB creixi a costa de fer desaparèixer llocs de treball i aprimar sous —la qual cosa és de primer de capitalisme clàssic— i també per controlar-nos, vigilar-nos i dir-nos què hem de comprar i què no. Passa a la Xina, un país de 1.200 milions d’habitants que és la mina de dades més gran del món i on —segons s’exposa sense cap mena de crítica sinó tot el contrari per part dels responsables de l’exposició del CCCB— hi ha ciutats senceres, poblades per milions de persones, monitoritzades per IA. La mateixa IA que, a través del panòptic digital de càmeres instal·lades arreu, permet a la República Popular premiar o castigar el comportament dels ciutadans com si fossin en un immens pati d’escola vigilat.

Per què hauríem de decidir sobre qui i com ens governa si ho pot fer per nosaltres un algorisme presumptament infal·lible?

Amb la IA com a nova gran aliada, el tecnocapitalisme salvatge, dirigit per una elit autoritària que fusiona en un tot les grans companyies tecnològiques i el règim de partit únic, sense cap restricció d’accés a la privacitat de la vida de cadascú, té a la Xina el seu paradís, el seu model futur de vida hipertecnològica. A Europa, almenys aquesta és la intenció de la històrica cimera que ha arribat a un acord per regular la IA, sembla que es provarà de mantenir la necessària distància crítica respecte de la màquina intel·ligent sense renunciar —com fer-ho?— als avenços tecnològics. Els resultats del pacte són més que dubtosos, perquè la tecnologia sempre ha anat per davant de la política i les lleis. Però la iniciativa permet pensar, si més no, en com restablir l’equilibri entre els éssers humans i la màquina en temps d'eufòria cíborg desbordada. Després del sacrifici de la privacitat, impúdicament envaïda per mòbils i addictius tiktoks, la política —i la democràcia— serà la víctima següent d’un desenvolupament sense control de la IA. La tecnologia no és només el nou subjecte o motor de la història, com va vaticinar el filòsof heterodox Günther Anders, és també la nova religió. Per què hauríem de decidir sobre qui i com ens governa si ho pot fer per nosaltres un algorisme presumptament infal·lible? La política també ha de ser poder decidir si volem o no volem ser patates connectades sota una llum blava en el fons d’una proveta de fira tecnològica.