Un fantasma recorre la campanya electoral del 12-M i es diu Aliança Catalana. Aquest diumenge, la preocupació era palpable a les files de la candidatura de Junts davant l’atracció de la formació islamòfoba entre segments joves de l’electorat. “Molts joves volen votar l'Orriols perquè diuen que és més racista que Vox”. Així s’expressa una candidata en una parada de la llista de Carles Puigdemont a les portes d'un mercat en una població del Maresme. Poc després, és el mateix president a l’exili qui, a l’acte electoral a Argelers, amb la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), alerta els joves, amb posat greu, que no es deixin seduir per les (presumptes) solucions a cop de tuit dels ultres: “Malfieu-vos-en, perquè els problemes complexos, demanen solucions complexes”.

És una evidència empírica el mal que han fet —i fan— a la política democràtica en general, i la catalana en particular, l’ús i abús dels tuits manipuladors, els bots, els comptes falsos i, en general, l'anonimat de barra de bar amb què s'expressen els hooligans de la conversa digital. Però passa que les xarxes socials, TikTok o X són l’espai per excel·lència on es fa la política a l’era digital i, específicament, on se socialitzen i es polititzen els joves i no tan joves.

Què ens està passant? Anem a un exemple. Una recent enquesta del CEO conclou que els catalans creuen, de mitjana, que a Catalunya hi viuen més d'un terç llarg d'estrangers —un 34,2%—, quan, en realitat, la presència real és del 17,2%, és a dir, de la meitat. Entre els joves, la percepció esbiaixada encara és més gran: un 37,8% entre els de 16-24 anys i un 35,3% entre els de 25-34. No cal ser un expert per adonar-se de l'impacte social que té una falsedat d'aquesta mena viralitzada a l'oceà digital. 

A Infocràcia. La digitalització i la crisi de la democràcia, el filòsof Byung-Chul Han exposa com avui guanya terreny un nou nihilisme produït per les deformacions patològiques de la societat de la informació i que es manifesta en la pèrdua de la fe en la veritat mateixa. Però no com a cap essència, sinó com a convenció que evita la divisió total de la societat. Quan s’hi deixa de creure, el límit regulador de la veritat desapareix i el conjunt es desintegra: no hi ha fets, tot s’hi val. La fal·làcia, la mentida, l’exageració, la infoxicació, valen el mateix que allò que és veraç, verificable, real, cert, allò que s’explica com el que és i no com el que volem que sigui on ens agradaria que fos. Així, el principi de realitat muta en una descomunal fake news que es pot traduir en vots i irrompre als parlaments democràtics.

Però el problema no és només la utilització que els partits —qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra— fan de les xarxes socials per escombrar cap a casa, o l’ús que en fem nosaltres mateixos, sovint, com a abocador de les nostres fílies i fòbies, desitjos, esperances, odis i autoodis. Que al Parlament de Catalunya hi pugui haver a partir de diumenge que ve dos grups islamòfobs i racistes sota banderes diferents —la rojigualda i l’estelada—, Vox, ja present amb 11 diputats, i Aliança Catalana, hauria de moure a una reflexió que, efectivament, tampoc no es pot ventilar ni en un tuit ni en un article com aquest.

La reflexió sobre l'avanç del populisme xenòfob i el racisme banal ha de girar sobre la manca de respostes de la política convencional a problemàtiques —i malentesos, i percepcions errònies, però també pors, inseguretats i fallides de tot ordre en les societats d'acollida— associades a la immigració i/o a la multireincidència delictiva. Això no es resol a cop de tuit, però tampoc amb silencis, hipocresia electoralista i falsa correcció política. Una reflexió extensible al fenomen del retrocés en l’ús social, però també l’estigmatització de la llengua catalana com a idioma dels indepes (fracassats) que fan els partits espanyolistes, ajudats pels jutges que imposen el 25% del castellà a l’escola, i els candidats que parlen de “Lérida” i el “Bajo Llobregat” sense despentinar-se per (presumptament) fer-se entendre davant d'electors castellanoparlants de tota la vida.

L’etiqueta “independentista” que gasta AC és una eficaç màquina blanquejadora: malgrat el tuf xenòfob, permet a independentistes honestos i emprenyats votar-la com a reacció al desori dels partits del procés

Si Vox i AC sumen entre 12 i 19 diputats al Parlament, com vaticinava aquest diumenge una enquesta, amb forquilles de 10-12 escons per als d’Ignacio Garriga i 2-7 per als d’Orriols, també l’independentisme s’haurà de posar davant del mirall. L’etiqueta “independentista” que gasta la llista liderada per l’alcaldessa de Ripoll és una eficaç màquina blanquejadora de consciències: malgrat el tuf xenòfob, permet a independentistes honestos i emprenyats votar-la com a reacció al desori dels partits del procés. L’independentisme no ho ha fet bé al Govern en el trienni 2021-2024: Junts no ho va fer bé facilitant a ERC que els expulsés del Govern i la governació de Pere Aragonès en solitari, amb 33 dels 135 diputats del Parlament, ha posat en contra de l’independentisme amplis sectors de la societat, des dels mestres fins als funcionaris de presons, passant per opositors o infermeres. Venint d’on venim, un Parlament en mans d’AC i Vox només contribuiria a ensorrar (més) la governació, el prestigi i la imatge d’una Catalunya que, a alguns, ens està deixant d’agradar una mica més cada dia que passa.

AC contribueix tant com Sánchez o Feijóo a espanyolitzar la campanya catalana perquè normalitza Vox: esdevé una versió nostrada dels d'Abascal

El partit o partits que a partir de diumenge tinguin la temptació d’usar en benefici propi la possible presència augmentada dels ultres al Parlament, sigui per aconseguir una investidura contra natura o per legitimar un front ideològic, un tripartit d’esquerres o "patriòtic-independentista", només contribuiran a fer més gran l’esvoranc. No és desafecció. És frustració i ressentiment amb la política oficial el que mou el vot a Vox o a AC. El fantasma corre pels espais electorals de gairebé tots els partits: és transversal.  Davant un bloqueig de la governabilitat per part dels ultres, només una resposta en clau unitària i el més plural i àmplia possible faria creïble un programa de recuperació de la confiança en les institucions, l’autogovern i la democràcia catalanes.  

AC contribueix tant com Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo a espanyolitzar la campanya catalana perquè normalitza Vox: esdevé una versió nostrada dels d'Abascal. I connecta amb un corrent reaccionari europeu i global. L’eventual entrada d’AC al Parlament legitima amb un equivalent català pota negra el discurs antiimmigració i d’odi que Vox ja ha fet normal a tot Espanya. AC és el cromo que faltava a la col·lecció de populismes filofeixistes, en versió 3.0, que cada dia tapa una casella més a Europa, des de l’Atlàntic fins als Urals. Els fantasmes, els reflexos del pitjor del nostre passat col·lectiu, vetllen armes per a la següent cita electoral, les europees del 9 de juny.