Barcelona ha viscut el vespre d'aquest diumenge la setena jornada consecutiva de dures protestes després de la sentència del Tribunal Suprem -aquest dilluns fa una setmana de la comunicació final del veredicte- contra els líders del procés. A la capital catalana hi ha hagut focs perquè els jutges han condemnat a gairebé 100 anys de presó per sedició i malversació nou líders polítics i socials independentistes que, com es veu ara que el centre de Barcelona crema, no van trencar ni una paperera. La violència desencadenada, l'infern apocalíptic, el mite de la ciutat en flames que vomiten les portades dels diaris i els directes de les televisions i els digitals, és, justament, precisament, el que no va existir ni el 20-S ni l'1-O, on si hi va haver alguna violència contra les persones va ser la violència legal practicada per la policia contra els votants del referèndum d'independència. Aquest és el momentum que tant molesta a alguns, l'evidència del que realment passa aquí i ara com a revers del que mai no va passar més enllà de la fabulació judicial-policial.

Compte, doncs, perquè les condemnes que potser ja s'estan redactant per a la pròxima fase de repressió del procés podrien pujar molts graus, com a mínim fins a l'ara descartada rebel·lió que van demanar els fiscals; i compte perquè ja hi ha qui, des de la premsa "seriosa" de Barcelona, assenyala un nou "Estat major" com a director dels actes violents per sembrar el caos. Endevinen, per casualitat, per quina ciutat belga passen totes les línies d'investigació en curs? Si s'hi afegeix que l'Audiència Nacional ja està investigant el Tsunami Democràtic per "indicis de terrorisme" el quadre és diàfan: els governants espanyols, des del Rei a l'últim diputat a Corts dels partits del 155, no només no han après res els últims dos anys sinó que estan disposats a prolongar el conflicte amb Catalunya ad infinitum. Llevat que Merkel, abans de retirar-se, els pari en sec.

Des del Rei fins a l'últim diputat del 155 estan disposats a prolongar el conflicte amb Catalunya 'ad infinitum'

Els focs de Barcelona i els duríssims enfrontaments entre agents del comandament policial unificat CNP-Mossos i els activistes més agressius, molts dels quals poc o res tenen a veure amb l'independentisme —estudiants indignats, extremistes d'esquerra, amants dels jocs de guerra real i d'altres— han provocat el gruix dels 600 ferits en el total de Catalunya, entre ells alguns de greus; quatre han perdut la visió d'un ull. Les comparacions són odioses, però l'1 d'octubre del 2017 els mateixos serveis sanitaris que han assistit ara els ferits la xifra dels quals tothom dona per bona en van comptabilitzar més de 1.000 només en mig dia de fúria policial.

Els danys al mobiliari urbà, són, així mateix, abundants: 2,5 milions d'euros a la capital catalana. I els detinguts fins ahir, 164 —dels quals 150 pels Mossos. Afirma la policia espanyola que la reacció dels activistes ha estat inèdita per la seva contundència, el mai vist a Barcelona, un infern. Convindria un repàs a Google (vaga general del 29-M del 2012) i els llibres d'història. Però, en tot cas, aquesta valoració és una perfecta justificació per justificar la injustificable desproporció en el càstig i persecució de manifestants i, molt significativament, de periodistes, a qui literalment sembla que se'ls ha anat a caçar. La capital catalana ha emergit al mapa global d'esclats polític-socials larvats o actius que enllaça Santiago de Xile amb Hong Kong a través de París i Londres. Vet aquí la diferència entre la internacionalització del conflicte com a "revolució dels somriures" o com a revolta incendiària incontrolable. Ara que Barcelona crema, més d'un potser entén què feien Jordi Sànchez i Jordi Cuixart pujats al cotxe de la Guàrdia Civil aquell 20 de setembre de 2017 davant la conselleria d'Economia.

Ara que Barcelona crema, més d'un potser entén què feien els Jordis pujats al cotxe de la Guàrdia Civil aquell 20 de setembre de 2017

I tanmateix, el que més preocupa els administradors de l'Estat espanyol en aquesta hora no són els focs de Barcelona, sinó les ocupacions pacífiques d'aeroports —com va passar al Prat poques hores després de la sentència—, o altres protestes massives i "netes", en les quals tot pot parar-se sense encendre ni una mala cigarreta. Fins i tot s'ha demostrat en els incidents de Barcelona que un grup de ciutadans determinats pot obligar a recular la policia amb mètodes de resistència civil no-violenta.

Però n'hi ha més. Com es diu aquí, l'independentisme civil ha fet "foc nou", ha començat de nou. L'independentisme civil ha superat la depressió; el "dol", com ha escrit el periodista Pere Martí a Vilaweb. I ho ha fet tornant al punt on va iniciar la seva singladura fa una dècada: al carrer, per la seva pròpia voluntat, sense importar-li ni preguntar el color polític del company de manifestació, o protesta, com s'ha evidenciat en les impressionants Marxes per la Llibertat. L'independentisme ja no navega cap a Ítaca, sinó que ha posat proa al món, sense negar-se a recalar a cap port; sense pressa, però sense pausa, amb empenta. Com ha fet notar Lluís Llach, podria ser que, ara sí, a Catalunya s'estigui fent la independència. La sentència de l'1-O ha omplert de nou els dipòsits de combustible moral i polític de la nau, de raons. 

L'independentisme ja no navega cap a Ítaca, sinó que ha posat proa al món, sense negar-se a recalar a cap port; sense pressa, però sense pausa, amb empenta

Els primers que haurien de prendre nota del canvi de rumb, i de ritme, de la gent són els polítics independentistes: és el carrer, de nou, qui dirigeix i es dirigeix. Ho ha comprovat el diputat d'ERC Gabriel Rufián aquests dies en intentar afegir-se a algunes concentracions i capçaleres de marxes. Res que no li passés al president José Montilla en aquella manifestació del 2010 on (gairebé) va començar tot. I ho està veient Pedro Sánchez, que no li agafa el telèfon al seu homòleg Quim Torra, és a dir, al màxim representant ordinari de l'Estat espanyol a Catalunya, perquè ni vol ni sap què dir-li. Però, sobretot, perquè ja l'ha posat fora de la llei, com va fer el rei Felip VI amb el conjunt del Govern de Catalunya en el discurs d'aquell 3 d'octubre. Els focs de Barcelona han calat a Sol, al madrileny quilòmetre zero; a la senyorial Càceres, a l'esplendorosa Sevilla, a Oviedo, entre molta gent digna. Continuarà.