Les democràcies han reaccionat bàsicament de dues maneres davant de l'atac del virus viral, el Covid-19. La primera reacció ha estat la de fer front a la pandèmia amb criteris de governamentalitat biopolítica segons la definició de Foucault: "fer viure, deixar morir". Atenció: això pot suposar, com s'ha vist en la tragèdia de les residències de gent gran, un dramàtic cribratge, una selecció dels que més fàcilment poden resistir i un abandonament dels més fràgils a la seva sort. Això explica que, malgrat les brutals mesures de confinament, a Espanya l'última xifra oficial de morts superi els 28.000, sent una immensa majoria dels quals dones majors de 75 anys.

Al marge dels intents inicials —com al Regne Unit i a Suècia— d'aconseguir una immunitat de grup que no ha reeixit, l'altra gran línia de resposta ha estat la de rentar-se les mans o minimitzar la pandèmia, com als Estats Units de Trump o al Brasil de Bolsonaro, la qual cosa ens apropa, a la pràctica, al tipus de poder sobirà que regnava abans de la modernitat, el que, com els emperadors romans, decidia entre "fer morir o deixar viure". És així com règims "democràtics" —la democràcia tampoc no està immunitzada ni molts menys davant dels seus propis virus— han condemnat, per omissió, centenars de milers de ciutadans. I és així com els règims "democràtics" de Trump i Bolsonaro s'han revelat com més tanatopolítics que biopolítics: entre la vida i l'economia (capitalista), han escollit la segona.

Aquest és el paisatge també moral, el rerefons sobre el qual operaran les coses i es prendran moltes de les decisions que regeixen les nostres vides. Davant de la renascuda amenaça biològica sobre Occident, l'espai on es creien superades les velles plagues i epidèmies, o fer viure o fer morir. Però la política democràtica, i el pacte social que li dona forma, no només està amenaçada pel barroer cunyadisme trumpista i els seus èmuls. Seria una lectura massa reduccionista. El gir que s'està produint té molt més recorregut. La dècada que va començar amb el 15-M, Occupy Wall Street, les primaveres àrabs i la revolta catalana, moviments "revolucionaris" a què es van afegir més tard el #MeToo, les armilles grogues i les protestes de Hong Kong, acaba amb actes polítics semideserts i candidats amb màscara sanitària.

Els que a Catalunya sospiren per un Govern de gestors, per un Illa davant un Puigdemont, s'haurien de preocupar més pel risc que els carrers passin a ser del virus, no dels indepes

Alguna cosa s'està perdent en el trànsit entre els clàssics mocadors revolucionaris per ocultar-se de la policia en les manifestacions multitudinàries de l'inici de la dècada i els mítings sense públic i amb màscara anti-Covid que es preparen, com també ha succeït en la tornada dels partits de la Lliga de futbol amb les grades buides. Sens dubte, és aviat per treure conclusions de tot això, però la pandèmia ha suprimit de cop les multituds emprenyades dels carrers. Qui guanya amb això? Els que a Catalunya sospiren per un Govern de gestors per clausurar el procés, per entendre'ns, per un Illa davant un Puigdemont, s'haurien de preocupar més pel risc que els carrers passin a ser del virus, no dels indepes. La por ho paralitza tot. Ningú no descarta el Gran Rebrot. Ningú, ni tan sols l'ANC, no sap com serà la pròxima Diada, per primera vegada en 8 anys, encara que la seva reelegida presidenta, Elisenda Paluzie, cridi a preparar de nou la resistència. En tot cas, sense política, el que inclou no només la independència sinó també la indústria, ens tornarem a quedar sense mascaretes. I perdrem de nou els avis davant de les portes tancades dels hospitals aixecats amb els seus impostos.

Sense política, el que inclou no només la independència sinó també la indústria, ens tornarem a quedar sense mascaretes. I perdrem de nou els avis davant de les portes tancades dels hospitals aixecats amb els seus impostos

Em diran que els carrers tornen a vessar de gent. Jo responc que el sistema, l'autèntic motor del qual és el desig, encara no es pot permetre buidar-los del tot. A la gent se li permet reocupar els carrers, com també se'ls va permetre fer esport regulat en les primeres fases de la desescalada, per consumir i fer turisme. I desplaçar-se a la feina, a aquells llocs en els quals la presència física és imprescindible o l'anomenat teletreball encara no s'ha implantat encara que ja s'està abordant la seva regulació legal, un clar indicador que el capitalisme telemàtic ha vingut per quedar-se —i d'aquí també la crisi—. La pandèmia ha accelerat la digitalització i els cossos —els empleats— desapareguts en el confinament durant tres mesos han esdevingut imatges a la pantalla de l'ordinador o el mòbil. La distància social, física, sanitària, té el seu correlat en la distància virtual forçada per la necessitat de mantenir en marxa el sistema. En certa manera, els que tornem al carrer en la represa ja no som els mateixos que abans. Tots som des de ja una mica més virtuals. Ara com ara, l'home virtual s'imposa al robot i, fins i tot, al cíborg. La distopia —aquell futur imaginat que no ens agrada— ve ara.

Aquí, el debat i el dilema que s'apropa bascularà entre l'operació salvament de l'economia a l'UCI que deixa la crisi sanitària i la congelació dels drets polítics, començant pel de qüestionar el model econòmic —i polític i científic— que encara no ha estat capaç de vèncer el virus. Enquadreu aquí, sense anar més lluny, el perfectament descriptible interès de Pedro Sánchez per reunir la taula de diàleg sobre el futur polític de Catalunya. Però no estem tan malament, com va dir Laporta. Als Estats Trumpistes l'economia sense rostres, de pura dada, l'antítesi del capitalisme de rostre humà, passa per sobre del dret a la vida. I per això també esdevé global l'estremiment davant de l'assassinat del ciutadà George Floyd, fins i tot més enllà de la pulsió racista —aquest odiós esquema mental i cultural— que el desencadena i pretén justificar-lo. Al cap i a la fi, la bota de l'oficial de policia Derek Chauvin és un signe que el vell dret de vida i mort mai va ser del tot abolit. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat