El cartell institucional de la Diada Nacional de Catalunya d'aquest 2018 és de part. Sens dubte. A més d'institucional és reivindicatiu. I transgressor. I subversiu. I gairebé d'una altra època, d'un passat d'injustícia que a molts els semblava irrepetible. I, a l'Espanya d'avui, el cartell de la Diada podria ser fins i tot considerat il·legal i els responsables d'elaborar-lo i difondre'l podrien ser cridats davant del jutge. El cartell presenta les quatre barres de l'escut de Catalunya cobertes per cinta adhesiva, de color gris metal·litzat, la qual cosa les transforma, visualment, en quatre barrots. El vermell dels quatre pilars que distingeixen l'escut i la bandera de Catalunya i els territoris de l'antiga Corona d'Aragó s'intueix en l'extrem inferior de la quarta barra, on la cinta ha estat en part desenganxada, en una clara invitació a treure-la. El color del fons, el groc, el que recorda els presos polítics i exiliats, coincideix també amb el de l'escut i la històrica bandera catalana i dels territoris —Aragó, el País Valencià i les Illes Balears— assimilats a les lleis de Castella; en el cas del Principat, definitivament amb la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques l'11 de setembre de 1714.
L'Estat espanyol es va fundar sobre una violència antiga, la qual cosa no és cap novetat ni al context europeu ni universal, per descomptat. Però sí que ho és que, en ple segle XXI i a l'Europa occidental i democràtica, pretengui sostenir-se i legitimar la seva continuïtat sobre el mateix fonament, sobre la força. Aquesta és la lliçó, el gran i terrible descobriment propiciat per la revolució catalana, independentista, però també republicana, i radicalment democràtica, que va viure ara fa un any els seus episodis clau. Aquesta és la gran màscara que va rodar per la coberta de la nau mentre rugia la tempesta. La revolució independentista va deixar la trista veritat de les insuficiències de la democràcia espanyola a la intempèrie i d'aquí plora la criatura. I així com s'ha dit que tota la filosofia occidental és un apunt a peu de plana de les obres de Plató, ja sigui La república o El banquet o qualsevol dels Diàlegs, totes les violències desencadenades contra l'independentisme pel conglomerat institucional, judicial, polític i mediàtic espanyol —l'última, la patètica ofensiva ultra contra els llaços grocs— pengen d'aquesta veritat, de la mateixa panòplia de la cosa infrademocràtica.
Catalunya va fracassar en l'intent de convertir-se en república sobirana, però Espanya va evidenciar una vegada més davant de la història la persistència del seu gen autoritari, la filiació feixista del seu 'miracle' democràtic
Els responsables de les institucions catalanes van intentar fa un any dur el país a la independència o tan a prop com era possible, i les institucions espanyoles hi van respondre —i van frustrar el pla— implantant un vergonyós estat d'excepció encobert en una part del seu territori "nacional", la més dinàmica des del punt de vista polític, econòmic, social i cultural; per molts catalans, la gran mamella de la qual en part es continua nodrint Espanya. Catalunya va fracassar en l'intent de convertir-se en república sobirana, però Espanya va evidenciar una vegada més davant de la història la persistència del seu gen autoritari, la filiació feixista del seu "miracle" democràtic. Vet aquí la prova del cotó fluix que no passa la democràcia espanyola ara que es compliran 40 anys de la Constitució. I per això a Pedro Sánchez —inesperat beneficiari polític de la revolució catalana— li han vingut de sobte totes les presses per exhumar la mòmia de Francisco Franco de l'infame mausoleu que l'acull. L'intent de blanquejar de nou el sepulcre no del dictador, sinó del règim del 78, és clar com l'aigua clara.
El cartell de la Diada d'aquest any és un cartell de part. Posa el dit a la nafra d'una realitat sagnant: aviat farà un any que la pràctica totalitat del govern democràtic de Catalunya que lideraven Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és a la presó preventiva o a l'exili. Totes les acusacions que s'aboquen sobre ells s'han de demostrar. Però tot indica que ja han estat condemnats sense que ni tan sols s'hagi obert encara el judici. Aquests dirigents van intentar dur a port el mandat del carrer, cert, dels centenars de milers de persones que cada Diada, com tornarà a passar dimarts, han reclamat de manera pacífica i continuada el dret de tota la ciutadania catalana —fins i tot la que va donar suport a la repressió contra els seus conciutadans indepes— a decidir el seu futur polític. El mandat del carrer, les grans mobilitzacions populars de la història, han fet avançar tant la llibertat i la democràcia i els drets d'àmplies majories (treballadors), de suposades minories (negres) o de presumptes ciutadans de segona (dones) com les proposicions de llei i els debats parlamentaris. Una altra cosa és que Franco morís al llit i que a Espanya la transició democràtica no passés en realitat de transacció, com deia el malaguanyat historiador Josep Fontana. Cal ser una mica menys hipòcrita fins i tot si l'independentisme català exagera quan porta a col·lació la presó de Mandela o la marxa sobre Washington de Martin Luther King. La història de la llibertat és un tapís que es teixeix cada dia a base de grans, mitjanes i petites lluites pels drets individuals i col·lectius. I aquests dirigents a qui al·ludeix el cartell de la Diada, en fi, representen el gairebé 50% dels catalans que han votat formacions independentistes al Parlament —l'última vegada, en unes eleccions convocades pel govern de Madrid amb la Generalitat intervinguda mitjançant el 155— i la majoria absoluta parlamentària que n'ha sorgit.
Els polítics catalans presos són presos polítics de manual perquè també representen els centenars de milers de ciutadans que van optar pel sí a la consulta del 9-N del 2014 i el referèndum de l'1-O del 2017 desafiant a les urnes tot un Estat. Van ser dues convocatòries a les urnes impulsades pels governs de Mas, primer, i Puigdemont-Junqueras, després, que qualsevol país democràtic seriós consideraria mers actes polítics sense conseqüències jurídiques i, per això, no punibles. De fet, així els considera la mateixa legislació espanyola, des que el 2010 les Corts van destipificar penalment la convocatòria "il·legal" de referèndums. Ho certifica el PP de Pablo Casado, el partit sota el govern del qual es va activar tota la maquinària de l'Estat contra l'independentisme català, quan proposa ara la reintroducció al Codi Penal de la "sedició impròpia" i els referèndums "il·legals". O l'actual president del govern, el socialista Pedro Sánchez, quan anunciava al maig que promouria una reforma per adequar el delicte de "rebel·lió" del Codi Penal a la situació viscuda a Catalunya. Aquestes reformes legals que proposen el PP i el PSOE arribaran a temps de les condemnes previstes per als líders independentistes o no caldrà sincronitzar els poders legislatiu i judicial? O potser s'està demanant que l'independentisme es posi de perfil si els seus líders són condemnats per delictes que ni tan sols no figuren al Codi Penal espanyol perquè ho exigeix així l'emèrit, el seu fill i la portera de l'Estat profund i en paus? En això consisteix el pacte i qui dia passa 40 anys més empeny?
S'està demanant a l'independentisme que es posi de perfil si els seus líders són condemnats per delictes que ni tan sols no figuren al Codi Penal espanyol i en paus?
I, en fi, s'imaginen que el govern de Quim Torra ignorés tot això en aquesta Diada? I, malgrat tot, aquest cartell de part no només s'adreça als independentistes. Discrepo dels qui diuen que això ja no va d'independència, sinó de democràcia. Per mi, i per al 80% de la ciutadania catalana que, segons totes les enquestes, demana un referèndum pactat, a l'escocesa, les dues qüestions són les dues cares de la mateixa moneda o no són. Per això, qualsevol persona políticament i cívicament honesta, qualsevol demòcrata, s'hauria de sentir interpel·lat per aquest cartell de barres tapades per barrots, comparteixi o no l'aspiració a una Catalunya independent. Fins i tot se n'haurien de sentir els que estan en contra del referèndum. Encara que els faci por, cosa molt lògica, el referèndum és l'última oportunitat que dona la història als defensors de l'statu quo per validar democràticament la continuïtat de Catalunya a Espanya.
El cartell de la Diada, que certament és de part, hauria d'interpel·lar, emperò, tothom. Llevat que es consideri, és clar, que Junqueras, els consellers, els Jordis i tots els altres mereixen passar la Diada entre barrots o a milers de quilòmetres de distància, que al final ve a ser el mateix, perquè algo habrán hecho. Aquest és el mecanisme i el dispositiu discursiu que va sostenir la dictadura de Franco durant 40 anys: algo habrán hecho. Això va ser el que va legitimar o disculpar la repressió, i, al capdavall, explica el grau de consentiment social del règim per activa o per passiva.
Tant de bo que el cartell de la Diada, si no per fer-nos més independents, ens serveixi perquè siguem una miqueta menys indiferents cap al nostre ara i aquí. Buena Diada. Bona Diada.