Se'ns diu i se'ns repeteix que no és hora de tirar-se els plats pel cap, ni de bon tros de passar comptes, políticament, del desastre. Tot i que, segons el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, el govern espanyol no es penedeix de res, el desastre es resumeix en més de 12.000 morts per coronavirus fins al moment a l'Estat, Catalunya inclosa, amb més de 2.500. Quan en portàvem 10.000, això equivalia al 20% del total de víctimes mortals registrades al món per Covid-19, sempre que els números siguin certs.
Digueu-me irracionalista, que a hores d'ara tant m'és, però malgrat la (re)entronització de la ciència, i la seva suposada eficiència, a la qual sembla ser que no tenim més remei que agafar-nos davant de la manifesta incompetència evidenciada pels poders polítics i econòmics, una de les grans paradoxes que per a molta gent deixarà la gestió de la pandèmia és que els números tampoc no són objectius. Les xifres amaguen i dissimulen més del que revelen, com per exemple, les fins fa poc silencioses morts en les residències de gent gran. Compte perquè ni les bates, ni els números, ni per descomptat els militars fent rodes de premsa —¿o hem de dir comunicats de guerra?— no garanteixen la nostra salvació: tots, absolutament tots, van fer tard. No només els polítics. Encara que aquests, captius de les oscil·lacions dels trending topics de la (suposada) democràcia digital, eren els primers que haurien d'haver reaccionat amb més celeritat, humilitat i intel·ligència estratègica. Aquesta va ser la derrota davant el primer virus viral de la història, que primer va infectar les xarxes socials i després els cossos.
Quin és el primer mandat de la política, la seva comesa essencial, a la nostra època? Protegir les poblacions, la ciutadania; i com que la gestió de la vida es constitueix en la prioritat número u de la política moderna, en aquest donar vida es legitima el poder. És la diferència amb el que succeïa en els temps del sobirà absolut, en els quals l'autoritat es consolidava en la capacitat de donar mort, ens ensenya Michel Foucault. Són els polítics, a la Xina, a Itàlia, a França, als Estats Units, a Alemanya —de veritat que tots han comptat els seus morts?—, els primers que haurien d'haver arribat a temps de salvar vides.
Són els polítics els primers que haurien d'haver arribat a temps de salvar vides
El que era poc més que una grip, i no de les pitjors, ho recordeu?, ha fet rescatar de les prestatgeries els llibres d'història sobre els temps més apocalíptics, i, sens dubte, ha col·locat en el top ten de la televisió suposadament a la carta —a la carta de les grans plataformes d'entreteniment— les pel·lícules d'infeccions víriques i catàstrofes planetàries, incloses les d'invasions marcianes tipus Mars Attacks, La Guerra de los Mundos o Independance Day, que són de les que, personalment, més m'agraden. Ja sigui l'arxienemic procedent de l'espai exterior, l'Ebola o el canvi climàtic, tots aquests atacants, com diria Bruno Latour, venen a passar comptes amb la nostra bàrbara civilització, en una mena de fi dels dies i, a més, amb conseqüencia moral, com si fossin els bàrbars, assot de Deú, saquejant la Roma dissoluta. Però en realitat, és una imatge parcialment falsa. Això continuarà.
Sense sostre en un aparcament a Las Vegas (Nevada), en plena crisi del coronavirus / EFE
El dia després vindrà. Compte, perquè per molt que ens enganyin o ens autoenganyem, una altra de les paradoxes que deixarà tot això és que res no s'acabarà, sinó que moltes coses que estan malament continuaran igual o molt pitjor. Els sensesostre allotjats al dur terra d'un aparcament a Las Vegas (Nevada), al ras, cada un, això sí, a la seva quadrícula i a la distància exigida de l'altre per evitar el contagi —sens dubte, una de les imatges que deixarà la crisi de la Covid-19— parlen d'un desastre que ja hi era des de fa molt temps. I que ara, quan tothom és forçat a tancar-se a casa, fins i tot sota l'amenaça de ser detingut, evidencia fins al paroxisme el nivell d'indecència de la nostra civilització i no només del nostre sistema econòmic —per dir-ho en termes de Weber—.
La magnitud dels sacrificis que s'han exigit als i les veritables soldats d'aquesta crisi, és a dir, als ciutadans i ciutadanes, exigirà un gran relleu al capdavant de la classe política
És evident que els polítics que teníem —i parlo en general i inclusivament— no estaven preparats o molt poc per fer front al desastre. Per tant, no es tracta tant de passar comptes amb ells ara —que també— sinó que vagin passant. Que vagin fent-se a la idea que això també anava amb ells. Això, unit a la magnitud dels sacrificis que s'han exigit als i les veritables i veritables soldats d'aquesta crisi, és a dir, als ciutadans i ciutadanes, des de la pèrdua de la llibertat personal —sortir al carrer— fins a la pèrdua de la feina i el tancament de molts negocis i mitjans de crear-ne, exigirà un gran relleu al capdavant de la classe política.
A diferència del que va succeir amb els Pactes de la Moncloa de l'Espanya de la transició, aquí no hi ha polítics-promesa per estrenar, sinó polítics cremats que la realitat —un bicho— s'ha carregat
A diferència del que va succeir amb el pla Marshall després de la Segona Guerra Mundial, aquí no hi ha vencedors ni polítics legitimats per una victòria contra el mal —llavors el nazisme, avui la Covid-19—. A diferència del que va succeir amb els Pactes de la Moncloa de l'Espanya de la transició, aquí no hi ha polítics-promesa per estrenar, sinó polítics cremats als que la realitat —un bicho— s'ha carregat. Després del coronavirus, salvar la política, i la política democràtica, i social, i la dignitat, que és del que es tracta, exigirà canviar els polítics, amb tots els riscos que això comporta. Ho sap tothom, per més que calli o dissimuli. L'alternativa, i ho sento per Plató i la seva República, és dependre d'un govern de savis metges que també van fer tard, o de cirurgians de ferro que, vegeu el cas d'Orbán a Hongria —davant del qual Europa mira vergonyosament cap a un altre costat—, aprofitaran l'epidèmia per instaurar la mort civil dels vius.