Ho dic amb tot el respecte: Gabriel Rufián, el líder d'ERC al Congrés, sempre amb la metralleta verbal carregada contra el que ell continua anomenant "Convergència" (mutada ara en JxCat), hauria de felicitar demà dimarts el fundador d'aquest gairebé extint partit, Jordi Pujol, amb motiu del seu 90è aniversari. Encara que no vulgui reconèixer-ho -i, sens dubte, és lliure de fer-ho o no, faltaria més- Rufián és també una mica fill de Pujol; Pujol és també una mica pare de Rufián. La figura política del diputat d'ERC, un fill de l'emigració andalusa a Catalunya, castellanoparlant, perico i orgullós de la seva espanyolitat, republicà, militant de l'esquerra de barri, però també de l'independentisme català i del vell partit de Macià i Companys, el xarnego indepe per antonomàsia, és la quinta essència d'una part del llegat polític i cultural, i del relat, del pujolisme. Del projecte també pujolista de la Catalunya inclusiva. Un projecte que, en general, agradi o no agradi, ha estat bastant més "català" que "espanyol".

Quan Rufián va néixer, el 1982, a la seva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, després coneguda com a Santako, era alcalde Lluís Hernández, un cura rojo, del PSUC... i amic de Pujol, com ho va ser la successora d'aquell, la també carismàtica alcaldessa Manuela de Madre, del PSC. Rufián és la versió segle XXI -fins i tot un pèl exagerada i una mica extemporània- dels altres catalans de Paco Candel, de Lluís Hernández, de Manuela de Madre. I, sobretot, de tanta i i tantíssima gent anònima que, de grat o per força, van veure en aquests altres catalans o andalusos o extremenys de Catalunya un futur, una possibilitat d'apuntalar el país. Aquests altres catalans eren també els i les Rufián, o els i les Fernández, o els i les García, i més tard els Mohamed o les Najat, de Jordi Pujol. I té més mèrit: perquè costa més quan un és Pujol, quan un es proclama membre i després esdevé líder d'una comunitat culturalment i políticament en risc (Vegeu L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya de Josep Benet, catòlic, combatent republicà en la guerra civil, activista nacionalista durant el franquisme, membre d'Unió, el 1977 candidat de l'Entesa al Senat -va ser el més votat de tot Espanya- i del PSUC a la Generalitat el 1980, i que va encapçalar una moció de censura contra el Pujol ja president); costa més, dic, acceptar l'altre. I en particular aquest altre que pot ser utilitzat políticament per subalternitzar, o desactivar culturalment i políticament aquesta identitat, en aquest cas la "catalana" -com han intentat des d'Alejandro Lerroux a Albert Rivera passant per Alejo Vidal-Quadras o Josep Borrell-. Una identitat que canvia, ja que, com totes, es construeix i es desconstrueix en el canvi però sobre la qual ronden les mateixes amenaces de sempre.

Encara que no vulgui reconèixer-ho -i, sens dubte, és lliure de fer-ho o no, faltaria més- Rufián és també una mica fill de Pujol; Pujol és també una mica pare de Rufián

Pujol, i Rufián ho sap, i, sens dubte ho sap el seu mentor polític, Joan Tardà, un altre d'aquests homes del país que tant van fer al seu dia per la integració o l'acostament a la catalanitat -la llengua, la cultura- d'aquests altres catalans, és alguna cosa més que "la dreta". Pujol, amb les seves moltes llums, i les seves moltes ombres, és algú més que l'home que va fer president a Aznar, com recordava el diputat d'ERC al Congrés l'altre dia davant el retrets de "Convergència" per l'abstenció dels republicans en la sisena pròrroga de l'Estat d'alarma. Pujol va ser també l'home que va fer president a Felipe González el 1993, com ara ERC a Pedro Sánchez, quan l'estrella del gran líder socialista -un altre home de grans llums i moltes ombres, algunes d'especialment inquietants- declinava. Convergència, en fi -Convergència i Unió, per ser exactes- també va fer president el centrista Leopoldo Calvo-Sotelo el 1981, arran del cop d'estat de Tejero, que va irrompre al Congrés amb la pistola a la mà en plena sessió d'investidura, i en una situació, per tant, d'emergència democràtica. En definitiva, Convergència -i Unió- sempre va tenir una política de col·laboració amb la governabilitat espanyola, això que Rufián, i ERC, defensen ara contra vent i marea, i que tant criticaven a Pujol.

El pacte de "dretes" de Pujol amb Aznar, el Majestic, va posar punt final a la puta mili per a tot Espanya i la Guàrdia Civil a les carreteres de Catalunya

Es pot dir, no obstant això -la política és un art estrany, paradoxal de mena-, que no és del seu suport a l'esquerra espanyola, al PSOE, el mateix partit del qual ara és soci a Madrid el de Rufián, d'on Pujol va obtenir més rèdit per a l'autogovern català, sinó de la dreta, mitjançant el famós pacte del Majestic amb Aznar, el 1996. Pacte de "dretes", el Majestic, que va posar punt final a la punyetera mili o servei militar obligatori -servidor, mala sort, ja se l'havia menjat- per a tot Espanya i la Guàrdia Civil a les carreteres de Catalunya -aquesta que va tornar l'1 d'octubre de 2017 per reconquerir el territori perdut-. Fins ara, continua sent l'acord més gran d'ampliació de l'autogovern català o devolution assumit pel govern espanyol. Pacte que, tanmateix, i qui ho havia de dir, va acabar costant la presidència de la Generalitat a CiU -en aquest cas a Artur Mas, l'hereu polític de Pujol- el 2003, després de 23 anys de no perdre ni una sola elecció al Parlament de Catalunya. De fet, el que Rufián anomena "Convergència", sota diferents sigles, coalicions i mutacions, i malgrat haver esclatat en mil trossos, les ha continuat guanyant totes.

Convergència va ser alguna cosa més que una maquinària electoral i de poder imbatible (i una pantalla de corrupteles). La prova és que l'ERC del 2020 vol ser com Convergència, en la seva millor versió

Rufián és un dels altres (molts) fills polítics, i culturals, de Jordi Pujol. Potser, del Jordi Pujol més fecund en termes de societat i de país. I Jordi Pujol és algú més que aquell polític de dretes, catòlic, nacionalista i convergent, i corrupte, com ell mateix es va confessar un 25 d'agost del 2014, any del Tricentenari -maleïda deixa, es va lamentar mitja Catalunya i mitja Espanya- que, a diferència d'ERC va fer president a Aznar. I fins i tot el que Rufián continua anomenant "Convergència", partit que la setmana passada va fer un pas més en la seva desaparició definitiva en presentar concurs de creditors, va ser alguna cosa més que una maquinària electoral i de poder imbatible (i una pantalla de corrupteles). La prova és que l'ERC del 2020 vol ser com Convergència, en la seva millor versió -encara que ja posats, possiblement Catalunya avançaria més si volgués ser com el PNB-. Afany en el qual el vell partit de Macià i Companys, i de Rufián, competeix amb els mal anomenats "postconvergents" o "puigdemontistes". I, sens dubte, i com tinc dit aquí i Rufián comparteix, ERC no és la minyona de Convergència. Ni, faltaria més, els seus altres fills estan obligats a felicitar-lo, president Pujol.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat