La legislatura que havia de ser la de la restitució del Govern cessat pel bloc del 155 ha acabat amb la destitució com a diputat del president Quim Torra per part de la mesa del Parlament presidida per un altre independentista, Roger Torrent, que ha executat així el decidit per la Junta Electoral i avalat el Tribunal Suprem. Les cartes eren sobre la taula des que ERC tampoc no va acceptar investir a distància el president a l'exili, Carles Puigdemont, un 30 de gener de fa dos anys, ferida que ha continuat supurant i enverinant les relacions entre ambdós socis de govern. Qualsevol marcià acabat de ser aterrat conclouria que l'independentisme li estalvia la feina a l'enemic, als caçadors de caps del deep state, a compte de la lluita sense treva entre ERC i el que ERC continua denominant "Convergència", despectivament, mentre, pel que sembla, aspira a assemblar-se cada vegada més a ella per recollir definitivament la seva herència. La qual cosa algun dia serà objecte d'estudi sinó asa Cuarto Milenio en alguna facultat de metafísica de l'absurd.

Torrent -i ERC- han justificat la retirada de l'escó a Torra per un bé superior: la tramitació dels pressupostos i el risc de paralització de la Cambra, així com el que consideren mera gesticulació estèril per part de JxCat. En realitat, el que no es vol és que Torrent sigui una nova Carme Forcadell en mans de la maquinària judicial d'un Estat al qual els comptes de la Generalitat li importen tant com a Montserrat Bassa la governabilitat d'Espanya, o sigui, un rave. Després dels fets d'octubre del 17, el partit d'Oriol Junqueras va decidir que ja havia cobert amb escreix la seva quota de màrtirs, i que, del que es tractava ara era de fer una aturada per acumular forces en la llarga marxa. El problema és que aquesta estratègia de desescalament del conflicte no és corresposta per l'Estat. Sense anar més lluny, pot ser que al final ERC tampoc no salvi el soldat Torrent, a qui la fiscalia ha rebut ordres d'investigar per les resolucions sobre l'autodeterminació i contra la monarquia. Si finalment Torrent és investigat, como ho va ser Forcadell, ERC pagarà car l'error d'haver servit amb safata al deep state l'escó del president Torra.

Si finalment Torrent és investigat, com ho va ser Forcadell, ERC pagarà car l'error d'haver servit amb safata al deep state l'escó del president Torra

 

L'anunci d'eleccions més estrany dels últims quaranta anys a Catalunya, la voladura controlada del "govern efectiu" mitjançant comicis sense data, més enllà de situar-los posteriorment a l'aprovació d'uns pressupostos en una legislatura declarada morta que no se sap quant respirarà encara, pot ser un calvari d'incertesa preelectoral per a ERC mentre proporciona marge a JxCat per reformatar-se davant de l'electorat independentista. Tots els camins tornen a passar per la Moncloa. Un fracàs de Pedro Sánchez davant del búnquer judicial passaria factura a les urnes a l'"independentisme pragmàtic" que ERC encarna en la figura del seu candidat in pectore, Pere Aragonès. Per això mateix l'intent matusser d'ajornar la taula bilateral entre els governs espanyol i català pactada amb ERC aprofitant la confusió desencadenada pel sorprenent moviment amb què Torra va respondre a la confiscació del seu escó, i fins i tot d'anul·lar la  reunió del proper dijous amb el president, va ser corregit en part per Sánchez. Així com no hi ha data per a les eleccions tampoc no n'hi ha per a la taula de diàleg bilateral, en el que suposa un incompliment descarat del pacte d'investidura del PSOE amb ERC.

Un fracàs de Pedro Sánchez davant del búnquer judicial passaria factura a les urnes a l'"independentisme pragmàtic" que ERC encarna en Pere Aragonès

Diu Miquel Iceta que "el món feliç d'ERC seria poder entendre's amb el PSOE i lluitar fins a l'extenuació amb el PSC". Aquest és justament l'esquema que va mantenir CiU durant molts anys, encarnat electoralment en la "Catalunya dual" i que ERC i el PSC van trencar amb els tripartits. La reedició d'aquesta plantilla transmutaria ara la lluita d'aquells anys entre CiU i el PSC, amb ERC com a força subalterna, en una pugna ERC-PSC i amb "Convergència", o sigui JxCat, gairebé fora de l'escenari. Mentre Felipe González es va entendre amb Jordi Pujol, el PSC no va aixecar el cap en la batalla per la Generalitat. I com més es va apropar Pujol a Aznar, més van ampliar el seu espai el PSC i ERC i es va empetitir el de CiU. Pot ser que Iceta tingui raó en el seu diagnòstic. És obvi que parla la veu de l'experiència. Però els papers estan molt poc clars, si no clarament canviats. A qui es vol semblar Sánchez en la seva relació amb ERC? Al González que, pactant amb Pujol, castigava el PSC o a l'Aznar que, menyspreant CiU, inflava ERC? I qui és ara CiU -el possibilisme pactista- i qui ERC -l'autenticitat indepe-? That's the question.

De moment s'observa que cada vegada que Sánchez deixa amb el cul a l'aire l'ERC "pragmàtica" obre una finestra d'oportunitat per a l'"independentisme autèntic" de Puigdemont, i de la CUP. I paradoxalment, cada victòria a Europa de Puigdemont davant de la maquinària politicojudicial espanyola -l'última, l'euroescó de Clara Ponsatí-, sembla un triomf per al conjunt de l'independentisme i una certa esmena a l'estratègia d'ERC. El que, sens dubte, porta a una dinàmica infernal en la legítima, encara que per a molts frustrant, lluita per l'hegemonia política entre ambdues forces. Al final, tot això és així perquè per més que s'entossudeixin Gabriel Rufián i alguns d'altres, això no va de "Convergència". Només cal repassar les intervencions dels presos polítics de l'altre dia al Parlament, inclosos els "convergents".