Vagi per davant que no donaré el gust a alguns d'assenyalar Pere Aragonès com un president il·legítim, com sostenen en veu alta sectors de Junts i els seus entorns, amb més intensitat si és possible ara que els juntaires, per decisió de les seves bases, han sortit del Govern. No, Aragonès és un president perfectament legítim: encara que a la tercera i gairebé amb el termini reglamentari esgotat, va ser investit amb 74 vots, d'ERC, la CUP i Junts, el 54,81% dels diputats del Parlament i 6 més dels necessaris. De fet, va igualar el rècord de president més votat de la història fins al moment, en mans del socialista Pasqual Maragall, que també en va obtenir 74 en la seva investidura el 2003, la del primer tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA). Aragonès, que ha estat també el més jove a accedir al càrrec, no seria president sense el vot de Junts, la qual cosa, d'entrada, desautoritza els juntaires que pretenen deslegitimar-lo. En democràcia, les regles no es canvien a meitat de la partida i el que es va votar al seu dia, votat està. Tota la resta és caure en la trampa que des d'alguns entorns d'ERC fa temps que intenten parar a Junts per fer-los passar, o, almenys, als seus sectors més durs, per un partit trumpista o d'extrema dreta catalana.

Una altra cosa és que si Aragonès hagués de ser investit ara, dubto molt que ho aconseguís, tret que li regalés els seus vots mirant cap a un altre costat el socialista Salvador Illa —per qui Oriol Junqueras, i contra el que sol ser el seu costum, o això diu, no sent precisament amor—. Els 33 escons del PSC afegits als 33 d'ERC i, segurament, als 8 d'En Comú Podem també assoleixen els 74 de l'extint bloc indepe amb què Aragonès va ser investit. Succeeix, emperò, i aquest és un obstacle important, que va ser Illa qui va guanyar en vots les eleccions del 21 de febrer de 2021 i a qui, plausiblement, hauria de correspondre-li la presidència en un acord d'"esquerres". O sigui, que amb un pacte d'"esquerres" Aragonès no hauria estat president. I és justament allà on van començar els seus problemes. Davant de la impossibilitat d'aquest nou tripartit encara que fos per la porta del darrere, sense pacte explícit amb el PSC, com Ada Colau amb els del xenòfob Manuel Valls, jugada que, per cert, es podria repetir ara amb els pressupostos, Aragonès, i ERC, es van decidir finalment per pactar amb el seu arxienemic indepe, Junts, el partit de Carles Puigdemont. I com s'ha vist, van aconseguir superar el tràngol a penes any i mig incomplint la columna vertebral del pacte d'investidura, o diferint-ne el compliment, com també van fer amb la CUP, el seu primer soci declarat.

Com hem arribat on som? Els incompliments d'Aragonès del pacte amb fòrceps assolit amb Junts pel que es refereix a la taula de diàleg, l'òrgan de coordinació independentista i la política unitària a Madrid —i la seva insistència aquests dies, enmig de la crisi, a ni tan sols revisar-los— han estat gasolina per al foc de la ruptura amb ERC ventat pels sectors de Junts, l'entorn de Carles Puigdemont i Laura Borràs, que ja es van oposar a l'entrada al Govern. Al seu torn, la bravata de la qüestió de confiança a Aragonès suggerida per Junts va disparar la testosterona dels sectors d'ERC, especialment de l'entorn de Junqueras, que fa temps que advoquen pel "nosaltres sols", o sigui, pel Govern en solitari. Finalment, la destitució humiliant del vicepresident Jordi Puigneró com a càstig per "falta de lleialtat" va disparar l'espiral autodestructiva que va portar la direcció de Junts a convocar la consulta que tan sols unes setmanes abans no tenia data i als militants fastiguejats del menysteniment d'ERC a votar a favor del cop de porta al Govern.

Què passarà amb Junts? És evident que els riscos que implica la ruptura per a una Junts que queda més aïllada que mai en la política institucional són majúsculs. Però també al carrer. Sense anar més lluny, és un misteri el que votarien no els militants, sinó els electors de Junts —570.000 als últims comicis— si fossin convocats a una consulta sobre la continuïtat o no al Govern. Tot i això, versions oraculars n'hi ha de tots colors i hi ha qui pensa que el gest de Junts, desmentint la teoria de la pagueta que els mantenia clavats a les poltrones governamentals, pot acabar atorgant-los l'hegemonia electoral en l'espai independentista, que es va deixar a casa 700.000 votants en les últimes eleccions. Sigui com sigui, el gruix dels hereus de l'antiga Convergència torna a trepitjar terra incògnita per primera vegada des del 2010.

L'ampliació de la base per dalt, portant al Consell Executiu expolítics sobiranistes del PSC, CDC i Podem, dubto que compensi el fet que el govern Aragonès ha passat de ser el del mític 52% indepe al d'un exigu 21,30%, el dels votants d'ERC

És cert que Aragonès ha fet un esforç per difuminar l'unicromatisme monolític del nou Govern amb la incorporació de polítics de la vàlua i la llarga trajectòria de l'exconseller socialista Quim Nadal i l'exdiputat convergent Carles Campuzano, o de cares noves procedents també d'altres espais com la de l'exlíder de Podem Gemma Ubasart. Però els números són tossuts. I l'operació d'ampliació de la base per dalt, portant al Consell Executiu expolítics sobiranistes del PSC, CDC i Podem, dubto que compensi el fet que el govern d'Aragonès ha passat de ser el del mític 52% indepe —o stricto sensu, el 48,05% que van sumar a les urnes ERC, Junts i la CUP— al d'un exigu 21,30%, el dels votants d'ERC. O bé, la qual cosa a efectes pràctics en el dia a dia pot ser catastròfica, de tenir el suport del 54,8% dels diputats del Parlament (74 de 135, 6 per sobre de la majoria absoluta) a només un 24,4% (33 dels 135, 35 per sota dels 68 que fixen la majoria). Tot això, sent tan sols la segona força de la cambra en vots per darrere del PSC, el primer partit de l'oposició. Bo i que el nou govern aspira a ser "el del 80% transversal" dels catalans, ERC ha anat minvant cada vegada més la base de la governabilitat. I si a tot plegat s'hi afegeix que Aragonès ja ha rebutjat un acord de coalició amb els comuns —Jéssica Albiach ha donat ara per mort el nou Govern— i que Junqueras no vol el vot del PSC als pressupostos, caldrà concloure que Catalunya ha entrat en el temps dels miracles. I que em perdoni la gent que, de bona fe, hi creu.