La problemàtica de l’augment sostingut del preu del lloguer existeix des de fa anys i a la majoria de països europeus. A Catalunya, i en especial a l’àrea metropolitana de Barcelona, en els darrers temps s’ha prestat més atenció a aquesta qüestió perquè el lloguer s’ha convertit en una opció socialment més demandada, sobretot a partir de la crisi econòmica i financera del 2008.

Els preus del lloguer han augmentat un 36% de mitjana a tot Catalunya des del 2014. Però és alhora cert que si ampliem la lupa i mirem l’evolució del preu des del 2008 constatarem que a Catalunya els preus mitjans d’avui són molt semblants als que hi havia abans de la crisi. El problema de fons, doncs, no es pot circumscriure només al mercat de lloguer i no es pot entendre si no tenim en compte uns altres dos aspectes: d’una banda, tenim un greu problema en l’oferta quantitativa d’habitatge de lloguer i, de l’altra, la nostra economia encara presenta una alta desocupació juvenil i uns salaris massa baixos, que provoquen que l’esforç familiar per pagar el lloguer sigui en molts casos superior al 30% dels ingressos.

Des del Departament de Territori hem compartit la necessitat de regular els lloguers, fixant referències i topalls per evitar increments desproporcionats o moviments especulatius que tinguin la finalitat d’alterar a l’alça l’evolució normal del mercat. Aquest era l’esperit del Decret Llei 9/2019, que malauradament no va ser convalidat al Parlament. Si s’hagués aprovat, ara ja faria més d’un any que estaríem aplicant aquestes mesures, sempre que el govern de l’Estat no hagués portat la norma al Constitucional.

Ara bé, cal dir amb el mateix èmfasi que aquesta necessària regulació no pot provocar efectes indirectes que, lluny de solucionar el problema, puguin agreujar-lo. El primer d’aquests efectes indirectes a evitar és que no podem permetre que la regulació impliqui una pèrdua d’ingressos dels petits propietaris amb economies familiars modestes que puguin tenir un habitatge de lloguer que els serveix per complementar sous, o pensions baixes o mitjanes, o per pagar-se una residència. Aquest no és un tema menor: a Catalunya, la majoria dels habitatges de lloguer són de petits propietaris, alguns d’ells en situació de vulnerabilitat, i es podria donar la paradoxa que amb aquesta llei, es veiessin obligats a rebaixar el preu del lloguer inclús a persones i famílies que ingressen més que ells.

El segon efecte a combatre és que la regulació aturi la rehabilitació i la realització d’obres de millora en els habitatges de lloguer. Òbviament, si la norma fa que un propietari cobri el mateix lloguer per un habitatge rehabilitat que per un habitatge sense rehabilitar, és probable que no el rehabiliti. Des del Departament de Territori estem a favor d’incentivar aquestes obres: ens hi juguem la seguretat en les instal·lacions, aspectes d’eficiència energètica lligats a l’Agenda verda i sobretot, el benestar dels llogaters en un parc que requereix, justament, d’actuacions de posada al dia importants.

I, finalment, el tercer efecte a evitar és que la regulació signifiqui una reducció de l’oferta d’habitatges de lloguer i, conseqüentment, una reculada del mercat de lloguer. Efectivament, una regulació incorrecta podria provocar aquest efecte, que sens dubte empitjoraria l’accés a l’habitatge de lloguer, especialment dels joves, que sempre són el col·lectiu amb feines més precàries i inestables. Imaginem que els petits propietaris, com a conseqüència de la regulació, no troben seguretat ni rendibilitat en el lloguer i decideixen vendre els habitatges que avui lloguen: això provocaria una reducció de l’oferta, i ara no ens podem permetre una crisi de disponibilitat d’habitatges de lloguer a Catalunya. I menys com a conseqüència d’una regulació mal orientada.

Per això som molts els qui defensem que la regulació dels preus del lloguer no s’ha de fer sense considerar que hi ha realitats diametralment diferents en un mercat on el protagonista és el petit propietari i on els veritables problemes són l’escassa oferta d’habitatge de lloguer, l’estructural dèficit en els ingressos familiars i l’enquistada precarietat laboral de qui demanda habitatge de lloguer perquè no pot accedir al de compra. Cal, per tant, considerar la necessitat de tenir una regulació dels preus de lloguer que protegeixi el petit propietari, eximint-lo de la limitació quan tingui ingressos baixos, ja que és la garantia d’una oferta creixent d’habitatge de lloguer.

Per això en el seu moment es va aprovar el Decret Llei 9/2019, finalment no convalidat, que considerava aquesta realitat polièdrica del lloguer. Ara el Parlament té una nova proposta, que ha de debatre i votar. Junts per Catalunya hi ha presentat esmenes per solucionar els dèficits exposats anteriorment, que esperem poder transaccionar. Però, més enllà de com acabi aquest text, tant en la votació del mateix Parlament com davant d'un eventual recurs al Constitucional per part del govern de l’Estat, molts defensem un diàleg intens i transversal que impliqui llogaters però també els propietaris, per propiciar mesures efectives sobre com podem fer més assequible l’habitatge de lloguer.

 S’ha de potenciar l’increment del parc de lloguer protegit de nova construcció en sòls municipals avui paralitzats, o l’adquisició d’habitatges provinents d’execucions hipotecàries per part d’administracions i entitats, per destinar-los a lloguer social

I sense oblidar que, quan abordem el problema del preu del lloguer, hem de tenir en compte que calen polítiques actives que actuïn sobre el problema de la precarietat laboral i dels salaris, que s’ha de potenciar l’increment del parc de lloguer protegit de nova construcció en sòls municipals avui paralitzats, o l’adquisició d’habitatges provinents d’execucions hipotecàries per part d’administracions i entitats, per destinar-los a lloguer social i per atendre urgències, així com acompanyar tot això amb mesures fiscals, per exemple en l’IBI, que estimulin que hi hagi lloguers per sota dels preus de referència.

Damià Calvet
Conseller de Territori i Sostenibilitat