Game over. S’ha acabat el joc. I el bròquil, com deia aquell polític de Cambrils. Avui, la CUP –el sanedrí d’elegides i elegits que la governa, un consell d’administració polític o parapolític com qualsevol altre– farà saber si Mas o març (em temo que la decisió està presa des de fa mesos) i fins aquí haurem arribat. CUP i final. Ara sí. O tampoc. I amunt i crits, Sísif, que no ha estat res i la pujada és costeruda.

Sigui un sí o un no, en qualsevol dels dos casos, final de la incertesa i retorn a la normalitat, és a dir, a la no-normalitat que lliure i democràticament s’ha volgut regalar la ciutadania catalana des de fa ja alguns quinquennis. O noves eleccions de fragmentació, de nou sense cap majoria amb mans lliures per governar, o una legislatura que difícilment arribarà als 18 mesos que s’ha donat de vida sense haver acabat de néixer ni tenir-ho garantit.

La imprevisibilitat crònica, ara resultant de la dependència i fascinació extrema per minories minoritàries a les quals s’atorga un poder ultradeterminant davant l'absència manifesta de coherència entre el discurs i l'acció política, de l'abisme creixent entre el que es diu i el que es fa, és el nou identificador de la diferència catalana. Potser és un imperatiu dels temps. Últimament fins i tot s'hi ha apuntat l’Espanya més inamovible: el tot (sempre) obert i aquí figura que manar no mana ningú o ho fa a estonetes o amb permisos de geometria variable. No passa res: Catalunya ho aguanta tot, “y lo que te rondaré Anna Gabriel, morena de Sallent”, que diria un castís.

Que què decidirà la cúpula cupaire? La realitat –ja coneixen la divisa derridiana: l’impossible és el que passa– potser ens desmentirà. Però si hagués de fer una aposta sí o sí, dubto molt que la CUP hagi optat per enterrar la divina coherència de què fa gala en tot moment i circumstància. La divina coherència que informa les seves (no)decisions continuades o les seves decisions a mitges, sempre a mitges, com a llit de Procust al qual ajustar el décalage entre el que es mana i ordena i el que la realitat obliga: el sentit de la proporció, de la mesura i del respecte democràtic a l’altre. A Mas i als 1,7 milions que li van dir sí a les urnes el 27S.

La coherent decisió final de la CUP no pot ser altra que no decidir, el que vol dir abstenir-se i, en conseqüència, dir sí a març, que és no a Mas

La coherent decisió final de la setantena de membres de la CUP convocats aquest diumenge en consell polític ampliat no pot ser altra que no decidir, el que vol dir abstenir-se i, en conseqüència, dir sí a març, que és –ja ho hauran endevinat– no a Mas. Aquesta decisió establiria una perfecta identitat amb el que va decidir l’assemblea de Sabadell: no decidir res per la via de (l’impossible) empat 1.515-1.515, cortina de fum d’un prefigurat no a Mas com una casa de pagès.

 

A falta que es coneguin altres possibles alternatives, hi ha dues fórmules sobre la taula per plasmar el no en un hipotètic debat d’investidura (si és que es convoca): o 5 nos i 5 sís dels diputats cupaires, o bé 10 abstencions. La CUP s’alinearia així, de nou, amb la resta de diputats del Parlament –tot l’unionisme– per barrar el pas a Mas. Impossible? Coherència! L’altra opció, el sí a Mas, es vehicularia a la Cambra amb 2 sís i 8 abstencions, el que proporcionaria al candidat una investidura a la tercera i sense que la CUP assumeixi cap compromís amb la governabilitat ni amb el programa de gestió i desconnexió ofert, i en part imposat a JxSí.

Si s'imposa la decisió no coherent (investidura), Mas se les haurà de compondre amb un sí segrestat pel no en el dia a dia

I si s'imposa la decisió no coherent en una organització assembleària, (investidura), Mas se les haurà de compondre amb un sí segrestat pel no en el dia a dia (el dels pressupostos i d’obrir les escoles, els hospitals i les comissaries dels Mossos) i com a titular d’una presidència múltiple. Un govern condemnat a aixecar estructures d’Estat del no-res per anar-les diluint tot seguit a còpia de sentència del TC, com si fossin roques de Sísif rodolant muntanya avall, o a donar per acomiadat el dol del procés fins que els temps o la divina providència, cupaire o colauista, siguin més propicis a un nou i impensable (re)començament.