El futur que augura votar a Sánchez ha quedat ben clar el primer dia del debat d’investidura a les Corts Espanyoles: res no canviarà. I qui es pensi que em refereixo només a la qüestió territorial, o el “tema catalán”, com s’anomena al problema de Catalunya en boca del futur president espanyol, s’equivoca, no canviarà res en cap àmbit.  Ni en el tema dels plàstics, que ha semblat ―i ho deixo aquí― el més innovador dels que ha posat sobre la taula, ni evidentment en la pobresa, ni evidentment en els temes de gènere. Menys encara en el de la violència masclista, per molt que es posi en primera línia el pacte d’estat.

No és una opinió, un sentiment o senzillament només que m’ho sembla: no és no, parafrasejant el mateix Sánchez. És la constatació contrastada d’anys d’anàlisi que deixen clar que l’enfocament és completament erroni. En el cas del gènere i la violència masclista, per posar un exemple, és el patriarcat el que s’ha de combatre, i sobre aquest ni una sola paraula, malgrat que el que parla presumeix de govern feminista. Per tant, tot el que ha proposat és només posar pedaços i poder-se posar totes les etiquetes que sembla que ha de tenir un “bon” govern d’esquerres.

No sé què fan Unidas Podemos o la resta de partits en joc, a banda d’aconseguir rèdits polítics personals, volent entrar o donant pas a abstenir-se a un govern d’aquesta mena

Tot això ja em fa dubtar què té de progressista el govern que proposa, però no cal ni entrar a discutir aquests temes, ha deixat ben clar que ell vol ser president amb l’abstenció del PP i de Ciutadans. Ho ha dit per activa i per passiva i malgrat el no clar i contundent dels altres, no ha perdut ocasió de repetir-ho i ha deixat també ben clar ―això no és pas nou, d’altra banda, només cal recordar el precedent― que el pacte amb Unidas Podemos l’agafa ben a contracor. Fins al punt que el mateix Iglesias li ha demanat que, si més no, dissimuli, atès que suposadament la coalició en què treballen és amb elles. Ho ha fet, al començament, sense gaire contundència, semblava que parlava des del racó de pensar al qual li han demanat que s’aparti i aquest no és de cap de les maneres un bon lloc per negociar. Més encara quan qui t’hi ha posat és aquell amb qui has de pactar.

Ningú et menysté si no et menystens tu primer, si no deixes tu que ho facin. Iglesias ha demanat respecte per als 3,7 milions de votants de la seva formació, però el primer que els ha de respectar ha de ser ell. T’has de comportar dignament perquè els altres et respectin, t’has de respectar a tu mateix i has de respectar els teus abans que res. Això en política s’ha perdut completament. Sé que la dignitat i la responsabilitat es poden entendre de moltes maneres i que a Espanya són molt donats a parlar dels béns superiors, ara toca l’Estat i/o govern i la pàtria, però també l’Església, la banca, la monarquia i Franco, tot plegat per assegurar que sempre els guanyadors i perdedors siguin les i els mateixos.

No sé què fan Unidas Podemos o la resta de partits en joc, a banda d’aconseguir rèdits polítics personals, volent entrar o donant pas a abstenir-se a un govern d’aquesta mena. No sé què fan els grups independentistes ni tan sols plantejant-s’ho, quan no només els menystenen sinó que ho anuncien. Si et diuen clarament que no compten amb tu, és més, que ni aigua, que fas seguint-los el joc? Així només els dones la raó que et mereixes el menysteniment. Ah, i no cal escudar-se dient que és un mal menor o que serà un govern progressista, perquè no ho serà, ni un mal menor, ni progressista; per molt que quan ho compares amb PP, Ciutadans i Vox ho pugui semblar.