Ha tornat a passar, ara amb les eleccions catalanes. El Govern va decidir la setmana passada —després d’unes hores de rumor amunt, rumor avall— que ajornava la data de les properes eleccions a la Generalitat. El pacte entre partits era ample, però no hi fa res, els primers recursos ja han arribat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per tant, sabem que, en principi, no anirem a votar el dia 14 de febrer, però no sabem quan ho farem. Segurament, ho acabarà decidint un tribunal. Visca i re-visca la democràcia!; ni que hi poséssim més ofici, ens la podríem carregar més ràpidament.

No es tracta que veiem més assenyat o menys l’ajornament. Que pensem que beneficia o no el partit que votem, que sospitem o tinguem clar que s’ha fet en clau electoral —digueu-me que no es fa així— o que pensem realment —perquè això sí que és real, si més no constatable— que s’han de tenir en compte les circumstàncies excepcionals per tota la gent malalta i /o confinada a causa de la Covid-19 i l’augment del risc de contagi.

Es tracta que s’ha canviat una de les regles bàsiques del joc democràtic: qui perd accepta l’altre com a vencedor i s’aguanta, per tant, amb la decisió que es pren. Tot sempre, i evidentment, dins del marc constitucional, entès com les regles de joc establertes, consensuades en la interpretació i respectades pels representants públics. És a dir, tot al contrari de l’imperi de la llei. Queda molt bé acusar  Trump de totes les maldats antidemocràtiques, perquè sembla que ja s’hi adiu amb el personatge, però és molt més difícil, o incòmode, o arriscat fer-ho a casa, amb el teu propi partit o amb tu mateix o mateixa. 

Necessitem polítiques i polítics? Em sembla, als fets dels darrers anys em remeto especialment per l’embranzida i normalització amb què la via judicial s’adopta, que no

S’ha convertit en un costum per als partits espanyols, i això no s’atura ja a Catalunya, portar a la justícia totes les decisions que es perden en l’àmbit polític i això implica que hem de començar a preguntar-nos, doncs, dues coses. La primera: així es pot governar? O millor dit, si les i els polítics poden governar. I la resposta és ben senzilla, segur que no; no només per una raó de terminis, que és lapidària, sinó també de criteri. Malgrat que d’això tampoc n’anem sobrats sense necessitat de posar-hi fiscals i jutges per davant o entremig. I no ho dic, per exemple, perquè cada vegada sigui més habitual que el polític de torn no sàpiga res del negociat que li encarreguen, i/o de la vida en el seu conjunt, perquè només ha fet de polític, sinó perquè la manca de reflexivitat, de fonament i de coherència és una marca dels temps actuals.

La segona pregunta i encara més important, tot i que llegida la primera no ho pugui semblar: necessitem polítiques i polítics? Em sembla, als fets dels darrers anys em remeto especialment per l’embranzida i normalització amb què aquesta via judicial s’adopta, que no.

No he vist cap altre cos professional que amb tanta alegria traspassi la facultat de decisió a un altre cos professional. Se n’acabaran penedint, si no totes i tots, la majoria. No per res, perquè si crides a un manyà i t’ho arregla un fuster, que porta a casa teva el mateix manyà, la propera vegada —si més no a la tercera, per allò que va la bona— acabes dirigint-te directament al fuster. Fora intermediaris, que ja sabem que sempre encareixen el producte.

Em fa l’efecte que els i les polítiques actuals, no dic només els de nova generació, es pensen que tenen el lloc assegurat, perquè ara, en l’administració pública, la distinció entre tenir un lloc i ocupar-lo s’ha desdibuixat molt en tots els àmbits. I en el cas que ens ocupa, perquè les i els polítics, facin el que facin, cada quatre anys repeteixen en un lloc o altre de l’espai publicopolític.  

A veure qui se’n surt amb la data de les eleccions que li interessa i ens deixa ben clar que anar a votar no serveix de res. Qui té el poder és qui té els tribunals de la seva banda. I ni això, perquè res t’assegura que no vagin per lliure. Proposo, doncs, que escollim jutges i jutgesses i enviem els i les polítiques a casa.