Està de moda posar en entredit de qui són —o, més ben dit, per a qui fan de president— els darrers presidents de la Generalitat de Catalunya. Sí, només aquests, els d’aquí, perquè dels de la resta de comunitats autònomes o dels del mateix Estat espanyol, hagin arribat com hagin arribat al poder o sigui quin sigui el nombre de vots que han rebut, no se’n diu res; si més no, en els mateixos termes. El mantra que s’ha instal·lat i es repeteix amb tota la malícia és que el president Torra, i abans el president Puigdemont, no és el president de tots els catalans. Sort que la majoria de vegades es deixen les dones i això hi resta efectivitat —si més no, a mi no m’interpel·la—, però venint d’on ve el missatge no podia ser d’altra manera.

Es miri com es miri, la bajanada és gran com moltes de les que es diuen darrerament, però és especialment significativa, deixant de banda la voluntat que té de deslegitimar un càrrec electe  i de retruc la institució, per la intenció de fracturar la societat i de normalitzar el pòsit feixista, totalitari i antidemocràtic en el conjunt de valors de la ciutadania respecte del sistema polític establert i les regles del joc democràtic.

Mai un president de cap territori ho és, o ho ha estat, de tota la ciutadania en el sentit en què l’unionisme fa aquesta acusació. Perquè a cap president l’ha votat mai el cent per cent de la població, ni tan sols el cent per cent del cens electoral; perquè a cap president se li ha acudit fer el programa del seu adversari polític i no pas el propi una vegada arribat al poder. Bé, en aquest aspecte hem tingut sorpreses sonades, però, precisament en sentit contrari; han estat criticats per haver traït els votants, per no haver respectat el programa electoral o les intencions polítiques declarades a priori.  

Perquè ens entenguem, mai d’un president que ha estat proavortament o pro-drets LGTBI+ quan ha arribat al poder s’ha esperat que anés contra les seves idees i proclames polítiques per fer contenta la part de la ciutadania que està contra l’avortament o altres tipus de matrimoni més enllà de les parelles heterosexuals. Per tant, què nassos estan dient amb aquesta acusació absurda? Res que sigui acceptable des de la raó, el sentit comú i els coneixements democràtics més bàsics, però que és una eina molt potent respecte dels sentiments d’una part de la ciutadania que ja té molts problemes per respectar la diferència —especialment si aquesta diferència és la que guanya—, i això és el que ho fa tan perillós.

Quan el marc mental es redueix a la idea que només hi ha una pàtria possible i una bandera i una llengua i un únic sentiment identitari i una única nacionalitat, i no som capaços ni de mirar més enllà de les fronteres per veure com és el món de divers, i el mantra de no ens representa,  no és el nostre president, no treballa per a tots, es va repetint per esborrar qualsevol traça de resposta de la raó, per deixar el cervell buit de reflexió, del més simple sentit comú, la involució democràtica és imparable.

Entenc que els partits polítics —bé, el cas d’alguns, sí; pel que fa a d’altres, la perplexitat no em deixa expressar-me en els termes adients— ho facin; no ho comparteixo, però hi veig el rèdit electoral, no pas polític. En el cas de la resta de la ciutadania, em preocupa com és de fàcil perdre el sentit crític davant del poder i com amb aquesta pèrdua regalem de manera del tot inconscient les garanties per a un futur en què es respectin els nostres drets fonamentals. El Palau de Congressos de Vistalegre enardit és el primer exemple del camí que està o empenyent o no aturant l’espanyolitat.