El president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, del Partit Popular, ha dit que el que ha passat a Úbeda aquest cap de setmana és un crim familiar. Ni de bon tros, senyor Moreno: és un crim masclista amb tots els ets i uts. Un home de 52 anys ha matat la seva dona de 46 i els seus dos fills, de 12 i 17 anys, a punyalades. Sens dubte, els fets són el més important, i el mateix president els qualifica de “horrible suceso”, però l’etiqueta que es posa a aquests fets, com se’ls cataloga, és tan rellevant com el que ha passat. Més encara quan hi ha una ofensiva tan grossa per desfer el que s’ha aconseguit establir, des del punt de vista institucional —insuficient encara, però imprescindible—, per lluitar contra aquest tipus de violència.

Vagi per endavant que si la violència de gènere fos de les dones contra els homes, ja estaria resolta faria temps; o, en tot cas, hauria passat a ser un problema menor o ocasional. Ni de bon tros el nombre de víctimes seria l’actual, perquè la societat en el seu conjunt hauria posat tots els recursos necessaris per erradicar-la. A aquest tipus de violència ni tan sols m’està bé que se l’anomeni així, “de gènere”, malgrat que el gènere en sigui l’explicació; perquè l’etiqueta, així posada, neutralitza que són els homes, els mascles, qui l’exerceixen sobre les dones. I això sense necessitat, com fan alguns, de comptar com a víctimes de la violència els homes. En aquest cas tres: els dos fills i el mateix autor de l’assassinat, que s’ha llançat per la finestra.

No és problema d’uns quants, és de totes i tots; i sense les actituds d’invisibilització o de tolerància del grup des del primer o més petit gest, els que fan les accions directes serien molts menys i els seus actes tindrien altres conseqüències

Aquesta violència és l’expressió màxima del masclisme. És masclista i és el resultat de la identitat de gènere masculina que se segueix alimentant socialment, políticament, econòmicament, jurídicament, religiosament, en tots els àmbits. I per tothom, amb ben poques excepcions. Deixem ja de fer veure que uns sí i els altres no. Això és ben bé com el racisme, no és problema d’uns quants, és de totes i tots; i sense les actituds d’invisibilització o de tolerància del grup des del primer o més petit gest, els que fan les accions directes serien molts menys i els seus actes tindrien altres conseqüències.

Els crims masclistes no són el resultat d’un mal moment, d’una enrabiada o de qualsevol altre impuls casual o sobtat, és una estratègia molt ben orquestrada d’un món que no es vol acabar, d’un món que vigila de prop que cap dona pugui exercir la seva llibertat, que no en tingui, que no tingui opinió pròpia ni capacitat de decisió. Això és la violència masclista i a aquest món no li importa tacar-se les mans de sang, i redimir-se amb el sacrifici final del suïcidi després de l’acció heroica. Al contrari, aquests són mals menors, també el d’endur-se per endavant les criatures, perquè hi ha molt més a perdre. El que es defensa, el que se salvaguarda és la identitat de mascle, la dominació que aquesta identitat permet exercir a tots els homes, i dic a tots. Als violents i als que no ho són, als que els agraden els toros i als que no, als pacifistes i als que no ho són, als de dretes i als d’esquerres. Els homes no la volen perdre, no la poden perdre perquè malgrat que no siguin ningú —hi hagi homes més poderosos que ells, en qualsevol sentit—, sempre els queda la parcel·la de poder dominar una dona. La dona que sigui, les de més a prop més, pel sentit de propietat, d’ús i gaudi; però qualsevol dona serveix. Per això aquesta dominació s’exerceix per tot arreu. A casa i a fora de casa; a la feina i a les places; a Catalunya i a Tombouctou.

Senyors, diguem les coses pel seu nom. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Àngels Martínez Castells
Opinió Eutanàsia Àngels Martínez Castells