Marlaska no ha perdut el temps i ja estan anunciades les condecoracions als policies ferits per la terrible violència catalana. Ja no és ni independentista, ni terrorista, senzillament catalana. Encara que després ho ha matisat ―bé, ho ha intentat―, el missatge és ben clar: hi ha més violència a Catalunya que en tot el conflicte basc. Diu que ho diuen els mateixos policies; que no havien vist res semblant. M’ho puc creure, atès que ja els vaig veure declarar, vull dir als membres dels cossos de seguretat espanyols, al judici de l’1-O sobre ulls d’odi i altres fereses que ara sembla que fan petites les fogueres i les accions d’altra mena.
No menystinc mai la violència i per això no em pronuncio fins a analitzar-la bé i aquí falta molta investigació; però esclar, per tenir les dades has de voler fer-la. Espero encertar-la i que a Catalunya ja s’estigui fent. Però em fa l’efecte que, de fet, les medalles són en el cas espanyol, a banda de per guanyar vots per a Vox, per tapar la boca. No ho he dit bé, no és la boca; en aquest cas és per tapar les imatges de tiretes massa petites, de manipulació dels tipus de lesions, i les causes i el seu abast.
Les medalles són en el cas espanyol, a banda de per guanyar vots per a Vox, per tapar la boca
A banda, esclar, de totes les bestieses i excessos que han quedat enregistrats, a bastament; d’actuacions de membres de cossos de seguretat que són inadmissibles, no ja en un estat democràtic, perquè aquest no ho és, sinó en la societat actual. Qui en dubti, que pensi en les desenes de periodistes ferits per la policia. I si no, que ho diguin als russos que encara se’n fan creus del que està passant; si no fos tan greu, donaria per a un bon acudit. I a banda, també, de la darrera gesta d’aquest mateix diumenge: manifestants fent-se fotos amb policies i aquests fent petons i acceptant regals dels i les manifestants. Unionistes, esclar. Tota una demostració fefaent de com els funcionaris públics se salten les normatives sense cap mena de pudor. Sens dubte, les medalles és el millor; és com posar el llacet perfecte al regal de la democràcia perfecta que és Espanya.
Ara, en conjunt, un desastre comunicatiu d’un relat, que malgrat que és cert que té a favor tot el poder i mitjans d’un estat, més la premsa de tot un país (sic), l’espanyol i bona part del català, que no se’n surt perquè tothom té mòbil. La cantarella es repeteix una vegada i una altra i intenta imposar-se, però les imatges dels fets sense manipular corren, al segle XXI, més que la pólvora. No sé què em preocupa més, si les barbaritats contra l’estat de dret que perpetren els que se suposa que el defensen, o la mentalitat tan antiga que els guia.
Tot això sense tenir present, a més, l’elevat grau d’incultura general que demostren, i no només ho dic per com he començat aquest article. No paren d’astorar-nos les afirmacions que surten constantment de la boca dels membres del govern espanyol en funcions. Per posar-hi l'última ―tot i que la més bàsica de totes, la del pernil, farà història―, parlar de José Antonio com una víctima. De debò es pot ser socialista i blanquejar el feixisme, el cop d’estat, la guerra i la postguerra sense ni posar-se vermell? A Espanya sí. Per això no només és una qüestió de voler un país, és de no poder seguir en aquest. Treure Franco del Valle de los Caídos només ha estat un accident electoral.