L’Ajuntament de Barcelona ha publicitat un augment importantíssim en les places per als casals d’estiu per a la mainada i els i les joves de la ciutat. 7 milions d’euros, un 34% més que els pressupostos de l’estiu passat. L’alcaldessa, Ada Colau, sap com treure rèdit de les necessitats més peremptòries de la població; no tant per solucionar-les, si més no des del punt de vista estructural, com perquè li donin popularitat i vots. Segur que molts barcelonins, però més barcelonines encara, hauran vist en aquest anunci un baló d’oxigen que els permetrà aguantar millor fins que es restableixi la normalitat escolar. Un altre salvavides que evita haver de posar sobre la taula quin paper i quin espai social ha de tenir la criança i cura de les criatures a la nostra societat. Una societat en què, majoritàriament, pares i mares han de treballar, vulguin o no, per poder mantenir la llar. I on cada vegada hi ha menys sous en el mercat laboral que permeten viure dignament.

Un dels efectes menys esperats i més demolidors per a la nostra forma de vida de la Covid-19 ha estat la convivència total i absoluta, totes les hores del dia i de la nit, de molts pares i moltes mares, moltes més de les habituals, amb les criatures a casa. Aquesta ha estat una novetat social que no dic pas que no hagi estat benvinguda, o no, però en tot cas, ha trencat els esquemes de relació establerts en la majoria de llars. A la nostra societat la convivència de mares i pares —aquests encara menys— amb les criatures no era diàriament de massa hores abans del confinament. Es veien poc, a no ser en vacances; estaven amb un sol dels progenitors, normalment la mare, o amb els avis o a l’escola —o totes les coses alhora— la majoria d’hores de la seva vida. En canvi, a causa de l’estat d’alarma, moltes famílies han passat, tot junts, a estar tancats a casa la jornada sencera, amb totes les necessitats del dia a dia per cobrir. Començant per tots els àpats, que ja no s’han fet fora, ni la mainada a l’escola, ni els pares a la feina i/o restaurant, ni uns i altres a la cuina de les àvies. Superposant, a més, en molts casos, no m’atreveixo a dir coordinant, jornada laboral i jornada escolar. Tot un repte de materno/paterno intensitat que sens dubte ha canviat moltes coses. Tot i que algunes dades ja diuen que no necessàriament a millor, si més no en el repartiment entre sexes.

Criar és acompanyar i en el nostre món no hi ha espai per a la criança ni se li concedeix cap valor. Per tema d’horaris, evidentment, però també per una qüestió de manca de respecte social i polític a la tasca més important que tenim com a societat

Corria per la xarxa farà uns 5 anys un experiment social, no sé si ben fet o no, en el qual s’explicava que davant de la pregunta "amb qui t’agradaria sopar de tot el món si poguessis triar", hi havia una gran diferència en la resposta entre adults i criatures. Mentre els adults optaven per famosos i altres singularitats, els menuts i menudes de la casa desitjaven fer-ho amb els pares i mares. Potser ara, tot just mig acabat el confinament, la quitxalla diria amb les amigues i amics, o amb les àvies i avis, o soles i sols; per allò que desitges el que normalment no fas. Estaria bé tenir la resposta.

De fet, quan jo vaig ser mare, ja fa 20 anys, sonava arreu la cantarella que l’important no era dedicar molt de temps als fills i filles sinó dedicar-los temps de qualitat. T’ho deia tothom, també professionals de diferent naturalesa, i a mi em treia de polleguera. Potser ja no es diu, però es practica més que mai. Criar és acompanyar i en el nostre món no hi ha espai per a la criança ni se li concedeix cap valor. Per tema d’horaris, evidentment, però també per una qüestió de manca de respecte social i polític a la tasca més important que tenim com a societat. Potser ara sí que ens hi posarem de valent, no només les dones com sempre, totes i tots; i això vol dir en primer lloc les i els dirigents, de tots els nivells, d’aquest país.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Míriam Díez
Opinió Defensors dels vincles Míriam Díez