Ara ho ha fet Echenique, però són molts i moltes, del món de la política però també d’altres camps, els que s’han expressat fent servir la mateixa paraula des que va començar l’emergència del Covid-19. Segons Pablo Echenique, és un “orgull” que Espanya sigui un dels països que ha decretat primer mesures de confinament per aturar l’epidèmia. Seria per riure si no fos que és del tot tràgic. Aquesta Espanya a la qual ell es refereix ja té el nombre més alt de contagiats i morts del món per nombre d’habitants.

S'ha de tenir molta poca vergonya per parlar en aquests termes després de com s’han desenvolupat els esdeveniments, i no em refereixo només a l’estira-i-arronsa sostingut amb la Generalitat de Catalunya pel tipus de mesures i el calendari a adoptar. Mesures posades tard i malament, a més a més, mal comunicades i mal administrades; i, a sobre, ara, amb l’anunci del seu aixecament, si més no parcialment, aquesta mateixa setmana. De què va tot això? Segur que de crear un relat d’èxit per part de totes aquelles i aquells que són dels dos partits al govern, PSOE i Unidas Podemos, o són al seu voltant, per tapar el més absolut desastre.

Tenir un lloc de responsabilitat i sentir orgull en una situació com la que estem vivint és un clar indicador de supèrbia, de menysprear el patiment de la població

De fet, la majoria de líders europeus han pujat en popularitat amb la crisi del Covid-19, tret de Pedro Sánchez i el seu govern. Potser per això ells mateixos, els partits en el govern, han posat en funcionament una campanya per donar-se autobombo a xarxes i mitjans i cantar glòries sobre la seva actuació; cosa que seria només ridícula si no fos que comporta la macabra intenció de dissimular la magnitud de la tragèdia. A més, esclar —el context és el que és—, d’engegar una campanya per difamar i calumniar la Generalitat, amb intervencions estel·lars de polítics i polítiques de determinats ajuntaments catalans. Tot amb un únic objectiu: treure els morts i les mortes de les seves espatlles i passar-los sobre les espatlles dels que consideren enemics. Tot plegat, una orquestració del tot abjecta que deixa malalts i difunts, i per extensió tota la població, del tot desemparats. Hi ha una gran diferència entre fer-ho i fer-ho evident.  A determinades autoritats els interessa més la seva posició política, i per tant les properes eleccions, que no les vides, de totes i tots. És a dir, en la terminologia oficial a l’ús, de les espanyoles i els espanyols. Res nou sota la capa del cel, però mai tan cruelment evidenciat.

Tenir un lloc de responsabilitat i sentir orgull en una situació com la que estem vivint és un clar indicador de supèrbia, de menysprear el patiment de la població. No dic que en tot el que està passant no s’hagi de reconèixer algun mèrit, segur que més d’un, però cal veure a qui i per què. En tot cas, més val malfiar-se de l’autoreconeixement de mèrits, més encara quan no va acompanyat d’una clara assumpció de les pròpies responsabilitats sobre el que ha passat i passa. Aquest orgull en forma d’autosatisfacció tan proper a l’arrogància té un gran perill: incapacitar per a reconèixer i esmenar els propis errors. Tot just el contrari del que necessitem perquè la xifra del patiment disminueixi i perquè el nombre de víctimes deixi de créixer tant com sigui possible.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat