No cal que m’ho expliqueu, no vull saber-ho, no pas perquè no m’importi, sinó perquè sé que, segurament, no hi estaré d’acord. Certament, no em dedico a la política i, per tant, podeu pensar per endavant que no hi entenc; però hi ha coses que es veuen d’una hora lluny, més enllà del coneixement concret i aquesta és una d’elles.

De fet, ja d’entrada a més d’un o una li semblarà una gosadia que doni per fet que heu de donar explicacions, perquè ni això és d’ús corrent; a banda que les explicacions, a misses dites, no serveixen per a res. No sé pas què està passant, no sé pas a què es dediquen els i les polítiques, però cada vegada em costa més trobar arguments en contra de qui pensa que només ens feu servir perquè us votem i estar quatre anys més al càrrec. A mi em preocupa més encara que això que el que hi hagi al darrere sigui una cosa molt pitjor —tot i que de vegades pot ser exactament la mateixa— que és el fet de plegar-se al poder de debò. No al nostre, al de la ciutadania, i al mandat que s’expressa a les urnes, sinó al que mou els fils, al que t’arregla o t’espatlla la vida. En el primer cas, això sí, a canvi del vassallatge més absolut, perquè no n’hi ha d’altre tipus. 

Qui de debò té el poder només té por de la democràcia plena i real, de la possibilitat que té la ciutadania de decidir i per això explota totes les vies possibles perquè no es facin efectives les decisions que aquesta ciutadania pren

I ja no serveix allò de “ens han enganyat”, “ens han dit que farien”, “esperàvem pactar”.... Les cartes estan damunt la taula i el joc també és ben clar. Fa molta por l’embat d’un estat, fan molta por les eines més poderoses en les pitjors mans; però en fa més encara trair els principis, renegar del que ets i del que vols —si és que realment ho has volgut alguna vegada— pensant en altres recompenses o salvaguardes perquè només són una il·lusió momentània. Qui de debò té el poder només té por de la democràcia plena i real, de la possibilitat que té la ciutadania de decidir i per això explota totes les vies possibles perquè no es facin efectives les decisions que aquesta ciutadania pren. El que li fa de debò por al poder més gran, al més fort, és que les i els dirigents triats a les urnes estiguin decidits, de debò, a canviar el món.

L’espectacle és penós, força immadur i força grotesc, però això és el menys important; de fet, no és patrimoni només d’aquest país. Totes i tots podem fer el ridícul tant com vulguem, o tant com no puguem evitar-ho, però les conseqüències del que fem són tota una altra qüestió. Qui es pensi que escric aquestes ratlles només perquè vull la independència de Catalunya, l’encerta i s'erra a l’hora. Quina tranquil·litat que dona circumscriure el tema de la llibertat només a la pandèmia!

Qui ha decidit que la independència ja no és el que vol el 52% de la població de Catalunya i que, a més a més, no és el que ha dit a les urnes la ciutadania? Que m’ho diguin ben clar per saber a què atenir-me. No deixaré de ser independentista perquè ja no estigui de moda; no deixaré de ser independentista perquè em foragitin la meva oportunitat d’aconseguir-la. No deixaré de ser independentista perquè cap representant electe hagi decidit que ara no és hora de ser-ho. Fareu que sigui més llarg, molt pitjor, i us hi deixareu pel camí, entre d’altres moltes coses, la dignitat i el nostre futur, el de totes i tots, també el dels vostres filles i fills.