No soc d’odis i per tant em costa d’entendre-ho, però no hi ha dubte que la sola existència del català ofèn els castellanoparlants, ara espanyolparlants, no a tots, però sí a moltes i molts. És dilluns i ja he llegit tres notícies que hi fan referència: la primera sobre el pare de Ricky Rubio, la segona sobre un treballador de Decathlon i la tercera sobre un metge de l’Hospital de Figueres.

En els tres casos, reaccions molt desafortunades; el més sonat, el cas del Ricky Rubio. L’eufòria de la victòria ha desfermat passions no massa elevades, tot el contrari del que hauria de ser, però ja sabem la capacitat de provocació que tenim els catalans, encara que no ens ho proposem. I tot plegat només perquè el pare del Ricky ha tingut l’atreviment de dirigir-se a ell en català davant dels mitjans.

La televisió a Espanya ha falsejat tants anys la realitat lingüística de Catalunya ―de fet, tants com consta a la Constitució que el català és una llengua oficial de l’Estat i té els mateixos drets que el castellà―, que cada vegada que algú la fa servir, o s’ha d’excusar o ha d’aguantar una allau d’insults, o ambdues coses. Quina enyorança de les pel·lícules de Berlanga, i d’anteriors, on el català apareixia en el retrat de la realitat social. Deixo el tema amb una nota per a en Víctor Amela, a qui li preocupa tant que TV3 no digui la paraula Espanya; deu mirar només aquesta cadena ―i ho entenc―,  perquè no ha pogut veure com evitaven anomenar, en les altres cadenes, que a la selecció espanyola guanyadora hi ha catalans!!! I no pas pocs. I a més que, precisament, Ricky Rubio ho és; ho havien aconseguit dissimular fins que el directe familiar els ha traït i el miratge s’ha trencat. Ja ho té la realitat, que s’entossudeix a sortir per les escletxes.

El català és una llengua com qualsevol altra que entén molt bé la diversitat lingüística del món i que conviu en pau amb ella, per què no pot fer el mateix el castellà? 

En els altres dos casos s’han vist afectades, menystingudes, maltractades i insultades dues persones que esperaven un servei. El fons de la qüestió, el mateix que en el cas anterior; el problema, però, ben diferent. En ambdós incidents la negació a atendre una persona que parla català, m’estalvio els detalls desagradables; el patró sempre idèntic. Pel que fa al Decathlon, a banda de la mala estona i de la mala política de servei al client que s’observa en l’incident, la solució és força fàcil: no s’hi va i en pau. Jo no vaig als llocs on em tracten malament o on penso que ho poden fer, i més si les bicicletes es poden arreglar a tants i tants llocs; no sé si també, a més a més, en l’espai virtual.

Ara, el tema de l’Hospital de Figueres ja és tota una altra cosa i més encara quan el problema va molt més enllà del metge en qüestió, el problema és directament la direcció del centre. Ha estat pitjor el comunicat posterior que no pas els fets concrets, que ja ho han estat, de greus. Als hospitals no hi vas perquè vols, com a les botigues, i no sempre, a banda, pots triar al que vols anar, per tant, casos com aquests no es poden deixar passar de cap de les maneres. Restaré a l’espera de veure què hi ha de dir tant el Servei Català de la Salut com el defensor del pacient i qualsevol, si no tots, comitè d’ètica hospitalària a l’ús. A veure qui és el racista aquí? O és que pensem acceptar la catalanofòbia com a cosa normal i fins i tot desitjable en ares potser d’una millor convivència, de pau o d’aturar la independència? Que ens hem begut l’enteniment totes i tots plegats?

A Catalunya no s’obliga mai a ningú a parlar en català, no hi ha cap necessitat, perquè la nostra no és pas una llengua que tingui complex d’inferioritat. És una llengua com qualsevol altra que entén molt bé la diversitat lingüística del món i que conviu en pau amb ella, per què no pot fer el mateix el castellà? D’on surt aquest complex de superioritat que els porta fins i tot a vulnerar una, i una altra, i una altra vegada també, la sacrosanta Constitució Espanyola?