Que el mediador és una figura important, sens dubte, perquè en cas contrari no hauria aixecat tanta polseguera, també abans, però especialment ara, davant la taula de diàleg i/o negociació ―un altre punt de dissensió gens insignificant― que han d’acordar el govern d’Espanya i el govern de Catalunya, més no sé quantes convidades i convidats. El tema de la taula: Catalunya; en genèric també, atès que els motius per a les discrepàncies a priori són tan inacabables com els dubtes racionals que aquesta taula serveixi ni tan sols per dialogar. No he dit per parlar, perquè de moment i encara que no té data, ningú no ha callat.
Era partidària que hi hagués un mediador fins fa potser un dia, i em malfiava de totes aquelles i aquells que en rebutjaven la figura o la seva necessitat. Només qui té dues cares o pensa enganyar no el necessita. M’he malfiat més encara quan segons quins opinadors i opinadores han començat a dir, de maneres diferents però abonant la mateixa tesi, que qui reclama el mediador, bàsicament el president Torra, és perquè no vol que el diàleg s’acabi produint. Un dia insulten la seva intel·ligència, i de passada la del conjunt de la ciutadania, i l'altre li concedeixen unes arts d’estrateg que ja les voldria el millor senyor de la guerra. Quanta gent necessita o té interès, sense que necessàriament sigui el mateix, que aquesta taula es produeixi però no vagi enlloc, no arribi a res! Només vull que equivocar-me, però no és el cas.
No cal mediador, només cal que posin data i que s’asseguin a parlar amb algú que faci acta dels acords i aquesta al final de la reunió
Un mediador ―personalment proposaria una mediadora, a veure si realment avançàvem una mica― és una persona encarregada d’arbitrar les parts des d’un posicionament neutre, sense judici de valor ni presa de partit per una banda o altra de la taula de diàleg/negociació. Per què tant d’enrenou? Que no seria útil? Que no permetria avançar? Que no ajudaria a un bon resultat?
Potser no, no és fàcil trobar el perfil que pogués tirar endavant aquesta feina, especialment pel que fa a la neutralitat. I, encara que anar-lo a buscar fora no l'assegura, tampoc seria el millor, atès com es posen els espanyols en tot allò que depassa la seva sobirania nacional. Sort que no són nacionalistes, però!
En qualsevol cas, ara dono la raó, per raons diferents de les de la majoria, a aquells i aquelles que no volen mediador o mediadora. No cal, al contrari, només cal que posin data i que s’asseguin a parlar, això sí, amb algú que faci acta dels acords i aquesta al final de la reunió ―no després, demà o més tard― sigui signada per tothom o, en tot cas, pels dos presidents. Així ningú podrà desdir-se’n i, alhora, no hi haurà sorpreses, o en tot cas es dificultaran molt els relats diferents, paral·lels i contraposats com els que vivim de fa anys en el tema català.
I una cosa més, i no menys important, que la mesa sigui d’entesa, perquè la intenció acaba sent determinant. De parlar per parlar i de dialogar sense dialogar ja en tenim el pap ple. I si l’entesa no pot ser, doncs no pot ser. El camí ja fa temps que el tenim clar.