La Covid-19 ens ha ensenyat moltes coses, més de les que pensem i la majoria d’elles no esperades, ni per nosaltres, ciutadanes i ciutadans d’aquest estat, ni per la classe política. Cert és que no només ha estat el coronavirus, i el nom no podia ser més providencial, el que ha posat en evidència els problemes del sistema en el qual vivim, el que ha estat especialment rutilant en el firmament ha estat la inoperància del sistema polític establert.

És fàcil i còmode pensar que han estat els membres del govern únicament els responsables del desastre i de la negació de la congestió del mateix; però certament, i no vull pas espolsar-los de sobre les responsabilitats pròpies, la qüestió és de fons, va molt més enllà. Per a què ens entenguem, és el mateix que pensar que canviar de rei ho soluciona tot, quan el problema real és la monarquia com a institució.  Vull dir amb això que hem de deixar d’estar governats? Per un monarca, sí; per un govern escollit democràticament, no. En tot cas, hem de construir un sistema diferent a l’actual.

Per moltes raons, perquè la regeneració democràtica ja és més que urgent en tots els àmbits institucionals, però especialment perquè el que la Covid-19 ha deixat ben clar és que la centralització no ha funcionat, tot el contrari, les decisions apartades de les característiques específiques i les diferències territorials han estat la millor manera d’atiar l’epidèmia. Fins i tot aquelles i aquells que pensin que aquestes necessitats diferents eren conegudes i no observades i reconegudes per una qüestió de posicionament polític també hauran de concloure que, per intenció o per omissió, la direcció des del centre no funciona. El replegament de competències, menys; i la capitalitat de Madrid, encara menys. Si és que pensem veritablement en allò que importa: les persones i la seva vida. Totes, és clar, no només algunes.

I això no només és veritat ja pels catalans i catalanes —ho sé, sempre ens estem queixant d’això, però us asseguro que no és per vici—, ho és també pels que viuen a Andalusia, pels que viuen a València, pels que viuen a Mallorca, pels que viuen a Múrcia... S’ha posat en evidència en el repartiment de recursos de tot tipus: mascaretes, tests, respiradors, etc., i  s’ha posat de manifest, cruament, en el calendari i en el tipus de mesures preses. Fins al punt que un president de la Generalitat, no de Catalunya, ha dit que la Covid-19 sí que hi entén de fronteres i que a les Illes Baleras s’hagin tancat com si en tinguessin, més enllà del límit que suposa el mar.

La Covid-19 ha posat al seu lloc la importància de les fronteres no pas per separar en el sentit polític que s’ha estat fent servir fins ara, sinó per protegir en el sentit de reglamentar amb coherència un territori determinat. I això que jo soc partidària d’obrir fronteres i no pas tancar-les, però en tot cas mai em crec les milongas d’aquells que defensen una frontera, la seva, la que els convé, i en canvi no en volen d’altres. També ha posat sobre la taula que unir no és res sinó es fa amb igualtat i respecte per l’altre. Només pot estar unit allò que està en igualtat, en cas contrari únicament és sotmetiment. Només es pot estar unit si els interessos i realitats de tothom són previstos i respectats; en cas contrari no és unió, és apropiació d’uns i explotació d’altres. No es pot regentar un país si el que interessa és només salvar la capital, en un sentit o altre, i la resta del territori només passa a ser subsidiari. La Covid-19 no entén de nacionalitats, ni de pàtries, però sí que la seva expansió i progressió les ha deixat ben clares dins del mateix estat espanyol.