Salvador Illa, presidenciable a la Generalitat pel PSC-PSOE, s’ha passat la campanya electoral repetint la frase "no voy a preguntar a nadie qué ha hecho estos últimos diez años, no pienso ajustar cuentas con nadie”. I em sembla, atesos els resultats de les votacions de diumenge, que hauria d’haver preguntat i, el que és més important, escoltat la resposta.

La frase ja era en ella mateixa tota una declaració d’intencions per diverses raons, la primera i més elemental: l’anunci implícit de la posició de superioritat moral del candidat. Una posició de superioritat que es va autoatribuir o que potser li va atorgar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, o potser només el seu cap de campanya. Tots i cada un d’ells sense haver entès res, encara, d’aquests 10 anys, i de molts abans, sobre la ciutadania catalana; és a dir, la que viu a Catalunya. Una posició, en tot cas, sense cap tipus de sentit i, menys encara, d’autoritat, a més a més de ser del tot insultant.

En el meu cas, i penso que en el cas del conjunt de la ciutadania, ell no és ningú per demanar-nos explicacions, ni per ser jutge de res, per la mateixa definició de quina ha de ser la seva feina; però segur que no ho és, a més a més, perquè ell ha estat art i part dels esdeveniments de Catalunya en els darrers anys. Pensar que de veritat només n’hi ha una, a més escrita amb majúscules, i per tant l’única bona, i que, a més a més, és la teva, pot acabar jugant-te una mala passada.

La frase de la campanya implicava una acusació abjecta, i no només en relació a passar comptes. Se sobreentenia que havíem fet alguna cosa malament o vergonyant i aquí és on es denota, més encara, que no han entès res

Illa ha guanyat les eleccions, amb molt poc marge, però ha guanyat i, fins i tot, potser acaba sent president de la Generalitat de Catalunya. Ara bé, no ha guanyat com ell volia —diguin el que diguin ell o el seu partit— ni en nombre d’escons ni pel que fa a l’independentisme. Evidentment, el més feliç de la nit era Iceta, i no cal ni explicar el perquè. No han guanyat ni com volien ni com pensaven, segurament, per moltes raons, però n’hi ha una de clau: voler esborrar el que ha passat a Catalunya els darrers 10 anys necessitaria una vacuna que, de moment, encara no ens han posat.   

La frase de la campanya implicava una acusació abjecta, i no només en relació amb passar comptes. Se sobreentenia que havíem fet alguna cosa malament o vergonyosa i aquí és on es denota, més encara, que no han entès res; que ell mateix no sap on viu i que no sap com és una bona part de la ciutadania que pretén governar. Si alguna cosa tenim els i les que hem participat en tot el procés de mobilitzacions ciutadanes per reclamar el dret a decidir, el dret a votar, el dret a la independència i totes les protestes contra la repressió antidemocràtica que s’han produït, és orgull del que hem fet. Bàsicament perquè ho hem fet de manera pacífica, democràtica i demostrant una gran resiliència i capacitat d’esforç i sacrifici personal i col·lectiu per construir un món millor, que és el que ens il·lusiona. Ho haurem fet millor o pitjor, més o menys encertadament, amb més o menys èxit, però res canvia el primer. Per tant, ni jo ni molts d’altres no tenim cap problema a explicar el que hem fet en els darrers deu anys; ans al contrari.  

Esclar que estic segura que vostè, senyor Illa, no ho entén això; a banda que no sé si potser sí que voldria oblidar el que vostè ha fet en els darrers anys. El que ha dit, amb qui ha compartit posicionaments, actes i manifestacions. Hi ha fotos memorables en aquest sentit que contradiuen que sigui realment d’esquerres, per molt que els seus companys ho hagin assegurat en campanya. Bé, certament, no és el mateix dir a algú que “és d’esquerres”, a dir que “és la persona més d’esquerres que coneix”.