La resposta més clara i senzilla no pot ser cap altra: res de bo. No és la meva opinió, deu ser la seva. Com és possible, si no, —a més a més, atesa l’avinentesa de les eleccions a les quals es presenta— que marxi sense fer balanç de la seva gran feina davant un ministeri tan important com el de Sanitat?

Certament, abans d’arribar Salvador Illa, el Ministeri de Sanitat no era pas un gran ministeri, en termes polítics, esclar; i, certament, Illa no l’ha engrandit, però com que ha estat, dia a dia, amb els ulls clavats de la ciutadania, sembla que s’ha convertit en un gran actiu electoral. Em costa de creure, tot i que em puc equivocar completament. Potser sí que algú s’hagi cregut que ha estat el nostre salvador —en això l’ajuda el nom—, però ha de ser ben bé algú que sigui del seu partit i no vulgui pensar o no tingui més remei que no pensar; o algú altre que —per la raó que sigui— ni pensi ni s’informi.

La pandèmia li ha fet la feina pel que fa a la popularitat —entesa com a hores televisives— i també ha posat sobre la taula grans dosis d’incompetència, molt poca ètica i encara molta més opacitat; disfressades de tot, però molt difícils de dissimular. La mala gestió ha estat tan evident —des de les mascaretes a ara les vacunes, passant per tot tipus de decisions— que fan molt i molt complex bastir un bon discurs sobre la seva feina; malgrat la gran inventiva que les i els polítics —o els que posen en boca seva les paraules— acostumen a mostrar.

Moltes i molts han demanat que es retirés del càrrec, però no s’esperaven que fes aquesta sortida d’escena com a ministre per poder lluir-se com a candidat

Salvador Illa va començar amb un comitè d’experts fantasma que s’ha acabat fent públic per obligació i deixant a tothom amb la rotunda sensació que se l’han hagut d’inventar. I acaba també fent el fantasma, ara d’un altre tipus, marxant sense donar explicacions de quina era i és la situació. Qui vingui darrere s’ho trobarà i, entremig, seguim batent tots els rècords d’infecció i mortalitat.

No em sembla a mi que ningú s’esperés una manca d’assumpció de les responsabilitats tan evident, però ho hauríem pogut llegir entre línies quan en tot el seu mandat ha practicat el principi de guardar-se per a ell i el seu ministeri allò que era més còmode i allò més antipàtic o poc popular ho passava a les comunitats autònomes. Això sí, amb el poder el més centralitzat possible; ja havia fet les pràctiques amb el 155 a Catalunya i és possible que si s'examina en aquest apartat es mereixi un 10.

A més jugant, en els darrers temps, a la confusió de ser candidat-ministre o ministre-candidat i deixant-nos sense saber —tot i que aquí si hagués d’apostar, ho tindria ben clar— què és el que dictava les seves darreres resolucions. Moltes i molts han demanat que es retirés del càrrec per aquesta raó, però no s’esperaven que fes aquesta sortida d’escena com a ministre per poder lluir-se com a candidat.

Potser encara ens equivoquem; espero que tot hagi estat un anunci precipitat, s’ho repensi i faci el balanç que li pertoca. Tant de bo s’hagi produït aquest canvi d’opinió mentre faig aquest article. I ho desitjo no pas per la indignació que ha mostrat tothom, tret del PSC i el PSOE, sinó per la seva pròpia dignitat i, el que és més important, com a compliment amb el seu deure davant la ciutadania. Totes i tots, però sens dubte —i al contrari del que es pugui pensar— principalment amb el seu propi electorat. A veure quan és que les i els polítics comencen a mostrar respecte per les i els votants; tot i que això seria un miracle en un partit com el seu que considera —i no s’està de manifestar-ho— que votar és un perill i que hi ha coses que no s’han de preguntar a la ciutadania.