Adriana Lastra, la vicesecretària general del PSOE, ha dit que “tenim el feixisme a les portes del Congrés”. No sé ben bé a qui es refereix, perquè és habitual entre els partidaris de la unitat d’Espanya titllar de feixistes els independentistes, el moviment en conjunt o els seus representants; però és possible que en aquest cas només parli de Vox.

Lastra ha afirmat que després de les eleccions del 28 d’abril, el PSOE estarà obert a pactar amb tothom, excepte amb Vox. Reconeix en ells l’extrema dreta espanyola i això, segons ella, fa impossible que el seu partit es plantegi un acord postelectoral que els permeti entrar en les institucions espanyoles. Malgrat que l’accent està posat en aquest partit i en el fet que, segons també ha afirmat, si “la dreta suma, la dreta governa”, les seves declaracions tenen una altra transcendència si les contraposem amb les que havia fet Ábalos, tot just el cap de setmana.

De les declaracions del ministre de Foment i secretari d’organització del partit semblava que la prioritat del cordó sanitari del PSOE estava en el separatisme i no pas en cap altre lloc. El que Ábalos afirmava és que el que no es plantejaven, de cap de les maneres, era sumar amb els partits independentistes; encara que això suposés pactar amb Ciutadans.

Assumir les pròpies responsabilitats sobre les coses demanaria d’un exercici de coherència que, actualment, prou partits polítics no consideren necessari

El millor de les declaracions, en aquest cas, presentar el pacte amb Ciutadans com un enorme sacrifici, quan ja ho han fet en més d’una ocasió i sense massa problema. De fet, ho deu facilitar molt que la laxitud de les idees caracteritzi una banda i l'altra. Em sembla que, si no per sempre, per força temps, tindrem al cap el pacte fallit postelectoral PSOE-Ciutadans que no va ser capaç de sumar Podemos. Van regalar el govern a la dreta tot donant la culpa als violetes en comptes de reconèixer la barbaritat de blindar la posició de Ciutadans i no pas la d’eix d’esquerres; o, fins i tot, la seva pròpia.

Potser soc jo que m’ho miro malament, però sempre estem igual senyalant amb el dit que serà culpa nostra ―i això ho dic en un sentit ample― si es repeteix el resultat de les eleccions andaluses. D’una banda, s’esperona el missatge de la por i de l’altra, se segueix donant les culpes a la resta perquè surt de franc. Assumir les pròpies responsabilitats sobre les coses demanaria d’un exercici de coherència que, actualment, prou partits polítics no consideren necessari. 

Tot i que ni tan sols es tracta d’això, quan resulta tan fàcil moure les idees per no perdre els càrrecs els pactes poden ser de tot color i manera. Bé, és possible que m’equivoqui: de qualsevol color i manera sempre que aquesta no sigui catalana. Proscriure una part del territori, una part de la ciutadania, institucions, llengües i partits polítics perquè defensen de manera pacífica i democràtica, amb o sense Constitució, una idea diferent de la majoria, o de la resta, és feixisme. Per tant, no sé qui us penseu que truca a la porta del Congrés; val més que mireu qui i en què us heu convertit els que ja hi sou a dins.