En Mikel és un adolescent de Bilbao que va ser enviat al psicòleg del centre per un professor perquè va anar a classe amb faldilla. Això acaba de passar, el dia 27 d’octubre. Sí, jo també he pensat al començar a llegir la notícia que era d’una altra època, però no és el cas. No hem avançat tant com ens sembla, o en tot cas ben poc. Per sort per a la joventut, cada vegada té menys sentit la divisió tradicional sexe/gènere i això mateix ja és tot un canvi social que serà difícil d’obviar.

Només explicada fins aquí la història no dona compte de la magnitud de la tragèdia; i això que també hi va haver —o millor dit, no va faltar— a qui no li va semblar bé l’ocurrència i ho va fer notar de manera barroera. En Mikel va explicar a les xarxes el que li havia passat i d’aquesta explicació en va sorgir una iniciativa que consistia a anar a classe, independentment del sexe i de la identitat de gènere, amb faldilla, el dia 4 de novembre. I aquí el despropòsit encara es fa més gros; no pas el de les criatures que entomen el repte i que acaben sent moltes i a llocs prou distants, sinó el d’alguns professors. Abans es deia que les faldilles fan perdre el cap als homes, ara veurem que hi ha qui diu que el que fan perdre és la salut i, en realitat, el que poden arribar a fer perdre és la raó.

Un gest tan senzill té una gran força revolucionària. Més encara si s’amplia en nombre i durada, perquè es carrega aquest ordre social establert heretat i realimentat incansablement per milers de soldats de l’ordre, la raó i el seny

En el cas de l’institut Indalecio Pérez Tizón de Tui, a Pontevedra, hi va haver amenaça d’expulsió als alumnes que hi anessin amb faldilles, i, segons el diari El Faro de Vigo, per persuadir-los de la iniciativa els van esgrimir arguments dels tipus “es passa fred”, “és antihigiènic” i "podeu agafar al virus”.

Això sí, aquestes desgràcies només es donaven en el cas que les faldilles les portessin els nois; no van considerar que en les noies tinguessin els mateixos efectes. Per a qui no ho hagi entès encara, no es tracta de la peça sinó de qui la porta. Aquesta és la lògica social del gènere patriarcal. Com que les faldilles són una cosa de dones, en les dones no passa res, però si la porten els homes, són figues d’un altre paner. Tant se val que els escocesos o els capellans ho facin, perquè, de fet, les que porten ja tenen un altre nom perquè no hi hagi confusió. És evident que el problema no està en els possibles efectes en la salut física —-de tan estúpids que són els raonaments esgrimits queden en ridícul—, però cal esmentar el que sigui abans de tocar el que és realment important: l’ordre social establert.  

Un gest tan senzill, tan petit, no és pas insignificant, al contrari, té una gran força revolucionària. Més encara si s’amplia en nombre i durada, perquè es carrega aquest ordre social establert heretat i realimentat incansablement per milers de soldats de l’ordre, la raó i el seny.

El patriarcat ha pogut amb el fet que les dones es posin pantalons, ha tolerat que els homes portin camisa rosa, però que aquests portin faldilla són paraules majors. No fos cas que al final realment la roba sigui neutra respecte del gènere, els colors ho siguin també i així en un llarg etcètera fins a arribar a les feines i a totes les coses; i fins i tot a nosaltres mateixos.