L’espanyolisme tornarà a Colón per declarar el seu no més rotund als indults a les preses i presos polítics catalans, i els entenc, no puc pas dir el contrari. És més, no hi ha res més coherent que estar-hi en contra, després de tot el relat sense fissures que s’ha instaurat a l’Estat respecte del procés. M’imagino la perplexitat de molts espanyols i espanyoles —per no dir de pràcticament tothom—, després d’anys d’afusellament de missatges sobre les maleses contra la pàtria del secessionisme; que no fa pas massa, fins i tot, era pitjor encara, per alguns escriptors del regne, que la mateixa Covid-19. A més, no havíem quedat, per consens de la dreta-esquerra espanyola, que no hi havia preses i presos polítics, que eren polítiques i polítics presos? El mateix PSOE havia deixat ben clares les barbaritats que havien comès en contra el dret, la Constitució, la convivència, la democràcia, la nació, la unitat d’Espanya i no sé quantes coses més aquestes polítiques i polítics que ara vol indultar malgrat pensar que la sentència dels tribunals és correcta. Llavors a què treu cap, tot això?

Malgrat que ara la majoria silenciosa —que és un bon recurs per reforçar les raons de pes— sembla que s’obre camí entre aquelles i aquells que defensen la via de la clemència, em veig obligada a coincidir amb certs personatges coneguts com a barons del PSOE que demanen que es faci un referèndum sobre el tema. No sé per què hi posem tant d’afany a ser bons en matemàtiques, si després no volem comptar de veritat. És cert que només volen consultar entre les seves mateixes bases, però fa no res demanar un referèndum era sinònim de delinqüent. Bé, per ser justa, a Espanya no és la cosa el que fa el què, és qui la fa —més encara si és català o catalana—, però, en tot cas, dins de tot aquest desori, potser en alguna cosa podrem avançar si la paraula referèndum deixa d’estar proscrita.  

La idea d’Espanya sobre el que ha passat a Catalunya i el que s’ha fet en nom de la independència és una sola: la de la judicatura

M’interessa el referèndum, per moltes raons, la primera sociològica, però també perquè sempre, i més important, estic d’acord amb preguntar a la ciutadania i perquè, a més, em conec massa bé la perversió del joc de decidir quines coses “d’estat” passen, o han de passar, per sobre del que vol la ciutadania.

Els indults són la solució a res, malgrat que jo no m’oposaré mai a res que estalviï una sola hora de presó als i les preses polítiques, però no només són una solució parcial sinó que “la marca España” soleta ja deixa ben clar que són paper mullat. Ho dic perquè sembla que els indults seran limitats, parcials i reversibles. Si la cosa no fos tan seriosa, faria riure. La llàstima és que el que hi ha al darrere és la vida de persones concretes; moltes més de les que en principi comptem.  

El tema s'ho val, no només pels empresonats i empresonades, sinó pel que ens mostra de l’imaginari col·lectiu, i per això he fet una mica de llegida sobre el que deia la premsa a Espanya sobre els indults. Especialment he parat atenció en aquells articles d’opinió declarada, o no, que estaven de part de la iniciativa del govern i han estat molt aclaridors i decebedors alhora; la democràcia no és pas el que importa.  

La idea d’Espanya sobre el que ha passat a Catalunya i el que s’ha fet en nom de la independència és una sola: la de la judicatura. No veuen fissures en el relat que es va imposar als jutjats i se segueix imposant, i no es qüestionen si hi ha raó de llei o venjança, ni en cap cas persecució de l’independentisme en general, polítics i polítiques i gent del carrer. En conseqüència, revisió de res, menys dels fets, i d’amnistia ni se’n parla i com a molt consideren que la pena pot ser exagerada i que queda malament a Europa. Això sí, el tema de fons, el d’estat, és clar: no seguir alimentant l’independentisme tenint gent a la presó i, per tant, seguir posant en risc la unitat d’Espanya. Aquest és el motiu per als indults, cap altre. No cal afegir-hi res més.