A segons quins diaris, teles i ràdios no es parla massa del judici a l’independentisme, malgrat que abans que comencés omplien el seu contingut sobre els fets i els presos protagonistes d’aquests fets ―de les preses en parlen menys― de manera gairebé absoluta o en tot cas omnipresent. Expliquessin el que expliquessin, si era dolent, podien fer una comparació amb el procés; o en el seu defecte amb els catalans i catalanes en general. I no parlo només dels magazins matinals ―amb les seves dues grans reines―, parlo de tota la programació ―també d’aquells que reben premi― amb què es farceixen les televisions estatals, públiques i privades per tenir informat ―és només una manera de dir-ho― el personal. No he vist mai tanta uniformitat. Sempre em fan riure els atacs sobre la parcialitat a TV3 en un país en què la parcialitat, segons de qui i segons de quin tipus, es considera un honor i un bon fer periodístic. Com molt bé va assenyalar l’immens Jordi Turull en la seva declaració davant del tribunal, és una gran sort portar el barret d’unionista en aquest país; perquè moltes coses, per no dir la majoria, et surten de franc. De fet, se’t reconeixen com un gran mèrit.

En l’absència del judici en els mateixos programes i diaris que l’esperaven amb tantes ganes de sang i fetge suposo que hi té molt a veure que el relat ha estat tan deformat, tan fora de la realitat, que el concepte de postveritat ha quedat curt i s’ha de parlar ja del retorn al dogma de fe.

Puigdemont és tan dolent que fins i tot fa bons a tots els que són a la presó. No poden suportar que s’hagi escapat del jou espanyol

En aquesta situació, la prèvia al judici els fa molt difícil la comparació amb el mateix judici fil per randa i en obert; perquè, per mantenir la coherència, o necessiten una gran postproducció o una munió de comentaristes que segueixin fent interpretacions sui generis o relats paral·lels, o ambdues coses alhora. Els queda, però, l’oportunitat, d’abonar-se amb titulars escandalosos a partir d’alguna de les declaracions dels imputats o, millor encara, dels testimonis, a les quals es poden enganxar per ratificar el relat apocalíptic dels fets que han anat alimentant i en el qual s’havien instal·lat tan còmodament. El darrer, la negativa del president Puigdemont, fins a dues vegades, a cancel·lar el referèndum de l’1-O.

La traca ja està servida, tot és culpa de Puigdemont, el dolent per excel·lència, el dimoni personificat. Puigdemont és tan dolent que fins i tot fa bo en Junqueras i, a totes i tots, els que són a la presó. No poden suportar que s’hagi escapat del jou espanyol, ni els que voldrien pena de mort com en altres temps per als revolucionaris i revolucionàries, ni els que voldrien que això no hagués passat, ni s’hagués fet tan llarg, per no seguir posant en evidència la seva inconsistència argumental i la seva incongruència ideològica. Totes i tots plegats voldrien Carles Puigdemont tancat amb pany i forrellat, cosa que deixa ben clar com d’important és que s’hagi escapat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Què pretén Puigdemont?
opinió Què pretén Puigdemont? Marçal Sintes